El tastet del vinet

Quan dic que m'agradaria haver estudiat antropologia cultural és per comprendre fenòmens com aquest. Abans pensava que no hi ha res tan interessant com la psicologia, però a poc a poc he vist que allò que passa per dins és molt poca cosa. Un cop llegit Freud, localitzats els termes i dibuixades les ferides, ja no té interès.

Els rituals del col·lectiu, en canvi, mai no deixen de sorprendre i permeten entendre què som -i d'on venim-, tot i que molt sovint allò que s'intueixi sigui una catàstrofe més que no pas un abisme. Thomas Ligotti, un dels autors contemporanis més brillants del terror metafísic, explica en una entrevista que quan no escriu dedica el temps a mirar tele-escombraria. No crec que sigui només una boutade: la pantalla permet conèixer l'espècie sense haver de sortir de casa; pots fer el treball de camp assegut al sofà. [Els contes de Ligotti parlen de ciutats que són decorats envellits habitades per marionetes desmanegades].

He pensat en aquestes coses perquè m'he adonat que el tastet de vins s'ha convertit en un nou ritual. Hom peregrina sota el sol de l'agost per anar al tastet, es deixa penjar un gotet del coll a mode de collaret i fa glopets d'alcohol enmig d'una comunitat d'iguals, una comunitat que se somriu a sí mateixa, cofoia i complaguda -i complaent-. I òbviament mig piripi.

Són persones madures, possiblement el residu de l'antiga classe mitjana, amb estudis universitaris. Els mateixos que contemplen amb impotència resignada com els seus fills s'emborratxen als polígons el cap de setmana, arrossegats per un ritual que sembla de transició però que és de permanència: l'adolescència s'enquista en els cossos fins més enllà dels trenta i es renova cada divendres en aquest no-lloc dels polígons industrials.

El tastet de vins sol acompanyar un altre edeveniment. Pot ser una conferència, un col·loqui, una mostra d'artesania, una show room... És allò que els gurús decadents en diuen el valor afegit. Si continua la tendència, seria pensable un 11 de setembre amb cadena humana i tastet de vins en acabat.

Vaig visitar el Museu de les Joguines de Verdú als principis de la breu aventura. El desastre semblava imminent: la inversió que hi havien fet era obscena, un exponent lleidatà de l'al·lucinació col·lectiva que ens va fer creure en un país ric i culte. Va durar molt poc. El local l'ha rescatat un grup (familiar o d'inversors) dels que recorren el mercadillo d'oportunitats que és Catalunya i compren a preu de saldo: el país d'acollida acull voltors.

Ara el local es diu Espai d'Art. Hi ha una exposició de pintura. Per a fer-ho més atractiu, el visitant fa un tastet de vins mentre mira els quadres de les parets. No puc dir què passa quan contemples un Miró després de tres vinets, però m'ho imagino i no ho dic. Al reportatge que en va fer la TV3 (adulador tal com marquen els cànons del canal públic), hi apareix una senyora que interposa una copeta de vi entre els ulls i un Picasso, fa un xarrup de Chardonnay i explica que el vi dialoga amb l'art, i que està vivint una experiència única per als sentits. Jo crec que Belén Esteban no s'ha rebaixat mai tant com ho fa aquesta senyora.

M'interessa molt el diminutiu. Tastar ja indica una acció petita: tastar no és beure's un got. Si el tast es converteix en tastet sona molt més cultural. Podria ser degut a aquella idiosincràcia catalana mítica, allò de la moderació i el seny. Beure vi a l'exposició no és viable perquè faria pensar en borratxeres i vòmits a les cantonades, i és previsible que els visitants proferissin comentaris incorrectes sobre l'art contemporani, l'informalisme i Antoni Tàpies en general. El tastet és prudent, però sobretot remet al glopet de mistela de l'eucaristia. Els feligresos, agermanats i afilerats, combreguen d'un en un obeint a la indicació del sacerdot.

Després es miren entre ells, i busquen en els ulls dels altres la complicitat, el convenciment recíproc, la seguretat de què formen part del grup dels correctes, dels bons, dels llestos o dels escollits. Durant una estona han burlat la desolació.