Un aturat de 50 anys

Les obligacions i les responsabilitats ineludibles que la crisi econòmica imposa als treballadors m'han dut a acceptar aquesta situació i a pensar-la com un fenomen natural. Trobar-nos a la cua de l'Inem ens sembla lògic als qui mai no hem passat unes oposicions i no venim de bona família. I més encara quan els pocs contactes que tenia amb els poderosos els he llençat al wàter de forma conscient i deliberada. Crec que hem incorporat el missatge de què som part del mal, i de què tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. I que per tant ara toca pagar.

D'ença d'uns anys, els treballadors interins de l'ensenyament hem après a passar els estius a l'Inem i confiant -vagament confiats, subtilment desconfiats- en un contracte el proper 15 de setembre que s'acabarà el 30 de juny. I dic hem après perquè hi ha hagut un aprenentatge real. És un procés que comença per la perplexitat, continua per la indignació i la ràbia i tendeix cap a una comprensió resignada, una mena d'ataràxia. El pedagog Vigotsky explica que el procés d'aprenentage es dóna quan es produeix un desequilibri entre allò que pensaves i allò que descobreixes, i hom pot dir he après quan troba un nou equilibri, que serà el pròleg del desequilibri següent.

Però potser a força d'estius a l'atur, de vegades penso que no he après res. O més ben dit, que no he après allò que calia aprendre. Allò essencial, que diria l'Antoine de Saint-Exupéry. Què deu ser allò que calia aprendre? En tot cas, si el cicle de contractes temporals i subsisdis d'atur es repeteix massa vegades deu voler dir que he errat en l'aprenentatge. Més enllà de la resignació i de l'acceptació quasi budista, hi ha un interrogant enorme.

Aquest any en faré cinquanta. Això vol dir que, en termes cosmològics, he donat cinquanta voltes al Sol. I després de tot plegat em trobo bé, llegeixo contes gòtics amb l'ajut d'unes ulleres de tan sols una dioptria, surto a caminar i de tant en tant em publiquen una novel·la. Mantinc dos blocs d'una salut mitjana, la majoria de les plantes del balcó estan vives i fumo moderadament. Sobretot mentre escric.

Entre les opcions que no he contemplat amb prou cura n'hi ha una de ben diàfana: com és que no aprofites els dotze mesos de subsidi per viatjar pel món? Per què no fas aquelles coses que no has fet? Les veus atemorides sempre responen: i què faràs quan s'acabi el subsidi... Però a aquestes veus els hauria de respondre amb serenitat que la vida va per una altra banda, i que aquesta altra banda no la coneixem. Preocupar-me pel què hauré de fer d'aquí a un any voldria dir que disposo d'una veritat arrogant i monstruosa: per quina raó objectiva he de pensar que seré un ésser viu d'aquí a dotze mesos? De quin pla diví en tinc el coneixement?

Aquest homo més o menys sàpiens que som no arribava als cinquanta anys fins fa ben poc, i no obstant això va fer els progressos més grans que mai no s'han fet. Alguns dels meus referents en l'art i el pensament no van ser gaire longeus -diria que els he superat a tots en longevitat i en inoperància- i la història va plena de persones que han declinat en la ignomínia. He vist morir el pare i la mare en l'horror de la malaltia i recordo el pare maleint la decadència. M'estimo massa la vida com per abandonar-la voluntàriament, però no puc pas imaginar que es pugui perdre la dignitat a canvi de romandre. Als cinquanta, la mirada honesta sobre la vida diu que a partir d'ara toca revisar (i escriure?) perquè ja no passaran coses intenses. Observar l'envelliment del cos (per més que ens ho emmascarem amb els beneficis de l'experiència, la serenitat adquirida o els mites del valor de l'edat) no és interessant.

Allò que no he après en la meva condició d'aturat de cinquanta anys a l'Espanya de 2014 potser és molt senzill: cal fer-se una llista de les coses importants per fer. Continuar treballant en condicions lamentables no és a la llista. Però sí escriure contes de terror i publicar-los a Valdemar, caminar per una selva tropical i arriscar-se a la mossegada d'alguna bèstia imprevista, contemplar la dansa nupcial de les balenes davant de les Illes Galápagos, aprendre a viure amb poc amb els descendents dels maies, visitar la tomba de l'Andrei Tarkovsky, navegar amb barca per la desembocadura del Danubi, llegir els anarquistes del dinou, rellegir Frazer i Kazantzaki, crear vincles impensats, procurar escriure com Bulgàkov, gravar un minut de video digne de Buñuel, un segon de Pasolini.

Avui he rebut el document de l'Inem on l'estat em reconeix el dret a la prestació durant els propers dotze mesos. Avui és el dia per pensar. I demà també. He de descobrir si he après res o no-res, si sóc un ignorant, un ingenu, un pragmàtic o un estúpid. O cap d'aquestes coses si no una altra de la qual no en sé el nom.