Trànsit de Saturn

La casa pairal dels Bosch amenaça ruïna, i vostè ens consta com el darrer descendent, va dir la veu a l'altre cap del fil. Em sorprenia que de tants quilòmetres enllà arribés així de clara. Podia entreveure perfectament la dona d'uns cinquanta anys, rodona de cos i amb els cabells ondulats, tenyits de color violí.

El meu avi va néixer en un poble petit i llunyà, d'on en va emigrar molt jove. Va llençar els records i la clau de la casa per anar-se'n a la ciutat. Això és, gairebé, tot el que jo en sabia. El pare mai no va sentir cap interès en tornar, perquè tampoc no volia saber gran cosa de l'avi i mai no li vaig preguntar les seves raons. Quan jo vaig néixer, el poble de l'avi era tan lluny com si fos en un continent engolit per l'oceà. I ara, de sobte, aquesta veu el fa emergir en una tarda de pluja i ràfegues de vent que esquitxen els vidres de casa, en aquesta ciutat avorrida i sòrdida on he anat a viure.

Només puc venir en cap de setmana, m'excuso. Ella m'informa amb molta correcció: si la casa es desploma i fereix algú, les responsabilitats civils o penals... D'acord, dic. M'espanten les distàncies i no m'agrada conduir de matinada...

Vaig prendre la bifurcació errònia després de la capital de la comarca, i el viatge es va fer encara més llarg. El terreny s'eleva i les parets de roca eriçada d'esbarzers s'apropen massa a la carretera polsegosa. Els arbres dels boscos semblen cada cop més enormes, i els arbustos assoleixen una exhuberància que no he vist mai enlloc. Els camps sembrats es fan escassos i raquítics (distingeixo antigues plantacions de vinya davall la malesa). Les masies, disperses i solitàries, tenen un sorprenent aspecte uniforme de senectud, brutícia i ruïna.

Quan arribo al poble ja és fosc. M'aturo davant de l'adreça. La façana es vincla endavant, com un cos ferit de mort o una fera que s'abat damunt la presa. No he aturat el motor, me la miro a través del vidre. No en vull saber res però finalment no em queda cap més remei que entrar-hi si vull passar la nit a cobert: al poble no hi ha ni una mala fonda, ningú no lloga habitacions als desconeguts. La secretària de l'ajuntament em dóna la clau i m'emplaça a demà, a mig matí. La dona no té cinquanta anys ni el cabell ondulat ni tintat de violí. És eixuta, seca, albina. Ara recordo els cabells massa blancs de l'avi, les pestanyes clares i aquells ulls blau gris.

Em desvetllo a trenc d'alba, amb una llum morada. Jec en una màrfega que fa olor de florit i de pena. Atanso una mà vers la tauleta de nit, corcada i renegrida. Busco el rellotge. I llavors algú o alguna cosa diposita el rellotge a la meva mà. He arribat al lloc que sempre he buscat.

_________
El text inclou un paràgraf adaptat de H.P. Lovecraft, extret de la primera plana de L'horror de Dunwich.