Santa Perpètua de Gaià

Fotografia de Chema Madoz

Fa poques setmanes em vaig quedar sense càmera fotogràfica. Una peça de l'aparell es va trencar en silenci. El desgast natural, em van dir, no hi ha res a fer.

No hi ha res que duri per sempre. No hi ha res perpetu.

És una càmera Kodak molt senzilla que vaig trobar casualment en una botiga enorme, un model a punt de ser retirat del mercat. Me'n vaig enamorar, tenia un sorprenent aspecte retro que després s'ha posat de moda.

Ara reposa en un calaix, és un objecte més que guardaré. Ara que és un objecte inútil sento com me l'estimo. Li he demanat perdó pels cops que m'hi vaig enrabiar, com quan es va quedar sense bateries al moment més inoportú. Li he donat les gràcies per totes les vegades que m'ha acompanyat, fins i tot mentre la tractava com un objecte. Obro sovint el calaix per comprovar que segueix allà, i de tant en tant torno a provar si funciona. Però no, mai. Allò que es va trencar seguirà trencat. Me la miro sovint perquè no sempre estic segur que, si tanco els ulls, el món segueixi aquí quan els obri. I perquè sé que els objectes tancats en calaixos de vegades transiten fins a una dimensió inabastable.

He descobert coses molt estranyes dels objectes. Indiquen que els objectes es comuniquen amb nosaltres però nosaltres no els comprenem mai bé. No estic dient cap bestiesa: al capdavall, la matèria dels objectes i la nostra són la mateixa matèria.

Amb la càmera nova he anat a fotografiar paisatges. També he retratat la seva germana gran, la que dorm al calaix. En algun instant m'he preguntat quantes càmeres més veuré morir. Qui ho sap...? Ha estat un acte improvisat: he anat fins a Santa Perpètua de Gaià, un lloc estrany i màgic, perdut i retrobat. Fa poc més de quinze anys vivia a la vora de Santa Perpètua, i en aquest lloc hi havia anat a passar hores perdudes, estranyes i màgiques. Mans desconegudes han reconstruït part de les ruïnes. Fa un sol net i el cel és més blanc que blau.

Què estimem quan estimem les coses perdudes?

M'han enviat la fotografia d'un arbre-núvol i en somni m'he enfilat a les branques. Llavors m'he sentit a mi mateix guardat en un calaix, en una calaixereta a casa d'algú que no sé, en companyia de fotografies antigues. Suposo que algú que em va estimar em guarda aquí, i de tant en tant m'observa. Pot ser que jo sigui un objecte vell i trencat a la vida d'un altre.