Vida petita, pensament lateral

De vegades la vida es fa gran, i em sento com el supervivent amnèsic d'un naufragi. Arrapat a la balsa, sense recordar, sense comprendre. Deriva en un oceà sense límits.

Però de vegades la vida es fa petita, privada i minúscula. La vida passa entre el pot del raspall de dents, la llista del súper i la rentadora. Calçotets nets o bruts. La vida petita em fa recordar aquell pobre hàmster que la meva inconsciència dels onze anys va condemnar a un infern de miniatura, limitat per barrots de llautó. El pobre rosegador rosegava els barrots amb tanta fruïció que aconseguia trencar-los i fugir. Però l'atrapàvem i el reconduïem: és pel teu bé, petitó, li deia jo a cau d'una orella peluda que tremolava. És pel teu bé. No he vist mai una cosa més tremoladissa que l'orella del meu petit presoner.

Quan la vida se'm fa petita m'assec a llegir llibres petits, compro poc menjar, bec molta aigua però sense excessos. I escolto la ràdio o miro algun diari, però això ho faig encongit i amb pànic. Si per la finestra veig núvols al cel ja em sembla una cosa prou gran, prou important.

Cada cop que la vida se'm fa petita penso en marxar lluny.

He pensat desenes de vegades en deixar aquest país. Sempre penso que la pàtria és roïna. Els seus dirigents i els botiguers, els petits cacics de poble, els alcaldes. Els dirigents de la Caixa i fins i tot els seus petits empleats: tots em semblen roïns. El meu petit país és molt mesquí. I potser he construït la meva vida a imatge del meu país. Visc en un pis petit i trist, i segurament jo mateix...

Si marxo enyoraré els paisatges, els pins i les roques. L'olor de la terra en acabat de la pluja. Els geranis on dormen els gats. Olor de gat i gerani. Però no enyoraré la pàtria ni la casa ni aquest carrer. Penso de sobte en els romanins i alfàbregues i  farigoles. Prò jo sé que romanins i farigoles neixen en molts llocs del planeta. Les farigoles no tenen en compte les pàtries, ni respecten cap bandera. Potser ara -ara mateix- està plovent una pluja dolça en un lloc del món que no sé i que m'espera.

[Des de fa uns anys visc obsessionat per un fenomen que les persones de la ciència anomenen pensament lateral.]

Decididament, trobo tristos els blocs on la gent escriu coses com les que jo acabo d'escriure. I aquestes sèries de fotografies íntimes d'una intimitat trista, menuda, covarda... De vegades -i ajudat pel record de la mare- busco què enyoraria del meu país roí si marxés, i finalment se m'acut: el so de la tenora. Vès per on... ara penso: què em faria sentir el so de la tenora escoltat en una vall verda, fèrtil i enorme a Oaxaca?