Projecte d'escriptura basat en la inducció d'estats alterats de consciència a través de la música

Unes setmanes enrere vaig començar un projecte d'escriptura una mica estrany. Les religions antigues sempre m'han interessat, i fa uns mesos em vaig posar a investigar sobre l'ús de la música en els cultes ancestrals. Tot va començar amb un programa de ràdio (La noche en blanco, a Ràdio Nacional), on es parlava de la música als sacrificis humans de l'Amèrica pre-hispànica. Alguns descobriments arqueològics poden demostrar que durant la celebració d'aquells ritus es feien servir determinats sons per generar estats alterats de consciència. No és exclusiu de les cultures pre-colombines, però en aquest cas hi ha prou dades arqueològiques com per a reconstruir els instruments que produeixen aquests sons. Un d'aquests instruments és el xiulet de la mort, que servia per cridar els morts i convidar-los al ritual.

Quan vaig escoltar el so del xiulet vaig estar segur que és possible alterar la consciència amb la música, de manera que em vaig posar a investigar sobre la possibilitat d'aplicar-ho a l'escriptura. La idea era escriure mentre romania immers en un estat alterat, induït per la música i sense la participació de cap substància. El més difícil fou trobar els sons que puguessin alterar-me, perquè tan sols em podia guiar per la intuïció. Vaig començar a experimentar amb el grup Dead can dance, que havien tractat aquesta qüestió.

Els primers intents van acabar en un fracàs. Dead can dance són capaços de posar-me la pell de gallina, però no em generaven res d'especial. No quedava cap més remei que continuar provant-ho. Fou llavor quan, per una d'aquelles sincronicitats que s'esdevenen amb determinades persones, un amic em va enllaçar la música d'un grup anomenat Zero Kama. Quan vaig buscar informació sobre el disc em vaig adonar que la música s'havia fet amb ossos humans. Els membres de Zero Kama es van inspirar en una flauta tibetana que es construïa amb el fèmur de persones mortes violentament, i que servia per invocar els morts en determinats rituals. Després de gravar el disc mai més no van tocar els instruments.

La pista d'aquest grup musical va ser decisiva per començar a trobar el què perseguia. A partir d'aquí vaig començar a cercar músiques de rituals funeraris i vaig acumular una llista de reproducció amb la qual sentia molta connexió. Els primers intents per generar alguna cosa especial van ser infructuosos. Però fa uns dies va passar una cosa estranya. Estava badant per internet amb la llista de reproducció sonant pels altaveus, i vaig obrir un document de word. Quan me'n vaig voler adonar havien passat dues hores i havia escrit deu folis. Generalment escric de manera lenta i tortuosa, o sigui que encara no sé quina porta del cervell se'm va obrir. Potser no és sinó una fotesa, però em penso que ho seguiré provant.


_______________
El text pertany a Layla Martínez, una escriptora de Madrid (o dels voltants de Madrid) que admiro des que vaig conèixer la seva obra El libro de la crueldad, text únic i inclassificable d'una bellesa terrible i colpidora. La traducció és meva. L'acte de traduir conté algun element estrany que, tot i caure molt lluny de l'escriptura automàtica, també remet a una alteració (de alter) mental que no sabria explicar. La traducció és una forma de dir l'admiració i de reivindicar els llaços que uneixen les persones més enllà de les pàtries, llengües i cultures. En un temps tan difícil, sento que és bo dir allò que ens fa persones sense necessitat de banderes patriòtiques.

He traduït el text mentre a la ciutat de Layla ressonen tambors de la venjança, i a la meva els de la ignorància. Tambors i banderes em semblen indicis d'estupidesa. Demano perdó als qui s'ofenguin.