La solitud de Cáceres i el Pajarino

A Vicent Andrés Estellés, in memoriam

-Pajarino, dónde estás? Dónde t'has metío?

En Karlos cridava. Bramava com un foll pels volts del convent del Santo Domingo de Cáceres. Són les tres o les quatre o les cinc de la matinada, i en Karlos és un punki de Cáceres però rodanxó, i va ple de cervesa Mahou. Les tavernotes encara mantenen la reixa dos pams oberta. Si ets de la guàrdia urbana et diran que faciliten l'eixida dels clients. Si ets un client et diuen que és el senyal que encara funcionem.

En Pajarino ha desaparegut i en Karlos pateix pel seu amic. Jo també patiria per ell: en Pajarino és molt jove, és tendre i és ingenu. És cert que llueix una cresta rossa enmig de la testa, i que du tatuatges i metalls que li trevessen el rostre, i que vesteix de forma estrambòtica. El recordo amb unes mitges femenines de lleopard, amb una samarreta de zebra i una jupa de cuiro negre que du, a l'esquena, el rostre del dimoni. Però tota la disfressa d'en Pajarino no pot disfressar la seva joventut escassa, de púber. En Pajarino és un punki jovenet però encara no sap com les gasta el món. No sap res del món -tret de quatre coses. Sap que hi ha bons i dolents però no sap distingir-ne els matisos.

En Pajarino em va despertar una tendresa difusa des del primer segon que el vaig veure. Ho diré tal com raja: quan va passar el llindar de la porta no podia dir si davant dels ulls hi tenia una noia o un noi. Era tan fràgil...!

-Vengo por el casting -balbuceja en Pajarino- Tu eres Luis, no?

Tardo uns segons en comprendre que entre els qui fan cua al defora s'han dit el meu nom: més d'un em coneix i sap com me dic. Perquè em commou que aquest noi digui el meu nom? El timbre de la veu no podia delimitar un gènere: la veu no revelava quina morfologia sexual s'amagava entre les cuixes primes, quasi esquelètiques. En algun instant em vaig adonar que jo tenia més de trenta anys i ell apenes quinze, i que en aquesta distància hi ha mesures que es perden. Em va venir a la ment una mirada estràbica que Visconti havia filmat a Morte a Venezia.

Mentre mirava aquella cresta rossa, els ulls verds i les mans de dits pàl·lids vaig arribar a somiar que jo podia ser un segon Visconti que filmés una segona Mort a Venècia que podria ser La Muerte en Cáceres.

Crec que aquell any que vaig viure a Cáceres -l'any en què en Pajarino va desaparèixer de la capa del planeta- vaig pensar moltes vegades en morir-me. Potser no moltes, però unes quantes. M'agradava pensar que tardarien molt en saber qui era jo, en avisar la família, en recollir el meu cadàver i en dur-me fins a la llunyana Collserola. I això si ho feien, perquè també seria posible imaginar que la meva família em deixava allà i el meu cos acabava rebotant contra els ossos de la fossa comuna de Cáceres.

Però jo no em vaig morir i en Pajarino no va aparèixer mai més, i la lògica dels seus amics punkis -però també la meva- deien que si en Pajarino no torna és perquè estava mort. Vés a saber. Potser llençat en alguna assèquia, potser al fons d'un pou. Podia haver estat un marica, un marica pederasta qualsevol. Diu en Michel Houellebecq que no existeix l'homosexualitat sinó una pederàstia dissimulada, i deu tenir raó. Els maricons són molt complexos.

Sigui on sigui, ara que han passat deu anys dels fets i de la seva desaparició, m'agradaria dir-li totes aquelles coses que no li vaig poder dir. Que per un instant ell va ser Tadzio i jo Von Aschenbach. Ell tan net i brillant i ros, jo tan madur i cansat i sol.

-Pa mi que se fué a Madrid o a Lisboa -em va dir uns dies més tard en Karlos. I jo vaig assentir, perquè també m'agradaven les dues opcions.

Però una au de mal averany que només veia jo em deia que no, que ni a Madrid ni a Lisboa. Que en Pajarino era al fons d'un pou i que per una màgia que no sé explicar, ell i jo havíem canviat el final de la pel·li del Visconti.