José María Fonollosa

D'aquí a un mes farà vint anys que es va morir, però dubto que se li facin homenatges. Dubto que a en José María Fonollosa li agradessin els homenatges, però és una suposició. Tampoc no cal ser massa llest per a deduir que el qui va escriure aquests versos no tenia voluntat d'homenatges post-mortem:

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Com tanta gent, explico que vaig descobrir qui era el poeta per un disc de l'Albert Pla. Pla el va retornar de l'oblit durant un temps, però després hi va tornar. Pot ser que Catalunya no admiri aquesta mena d'escriptors. També pot ser que si Fonollosa hagués nascut francès, lituà, balinès o xilè, tots coincidiríem en dir que Fonollosa és increïblement bo. Aquest fenomen tan nostrat el deixo aquí, per si algun antropòleg cultural vol estudiar-lo. A mi em sembla el tema d'una tesi futura però improbable. I molt interessant. Celebrem els escriptors que exploren les alteritats i els racons fosco de l'ànima -sempre que hagin nascut lluny.

Sigui com sigui, el dia 7 d'octubre els Mil dimonis li faran un homenatge. Ho explico i alhora sento com en Fonollosa es remou a l'altre món, inquiet i preocupat. Li explico l'assumpte (per si -no se sap mai- algú hi vol participar): serà un text en prosa perquè no voldria imitar els seus poemes. Serà en castellà, perquè fou la seva elecció. Serà breu, i es basarà en un dels poemes dels no massa poemes que va escriure.

Els escriptors amb poca obra són magnífics: no cal perdre massa hores de la vida per saber-los sencers.

Beaver Street

Para lucirla por la calle, hermosa.
Y para convivir, la razonable
belleza que Lucrecio aconsejaba.
Pero para la cama más bien fea.

La hermosa y casi hermosa se te tienden
en el lecho y esperan muy seguras
el rápido homenaje que merecen.
Mas son algo pasivas. Y con límites.

La chica más bien fea, sin embargo,
agradece el haber sido elegida
entre otras de más bellas. Participa
con mayor entusiasmo en el amor.

La oscuridad ambiente la sitúa
en plano de igualdad ante la estética.
Y un ciego guía a un ciego, mas los dos
-los cuerpos- hallan juntos sus caminos.

Y deja hacer y accede de buen grado
a cuanto la requiera aquel momento.
Para pasarlo bien en una cama
escoged una chica más bien fea.