31 d’ag. 2011
Ay, mi limón el suicida
L'home del video clip, que apareix -a l'inici- al costat del periodista Pepe Navarro es va suicidar. Fa molts anys d'això, no és pas una exclusiva ni una novetat. Els blogs adoleixen sovint de voler dir coses noves, però sovint fan com jo: arriben molt tard. No diguem ja quan volen dir coses que no són noves, sinó originals. És possible que al segle XIX algú ho hagués fet.
Sense anar gaire lluny, avui un blog es planteja els enigmes que li desperten els seus somnis. Ho planteja ben bé com si 100 anys de literatura i psicoanàlisi hagueren passat com si res, en va. I un comentari li dóna la raó.
No sé què ho fa, que l'autor d'un blog acostuma a ser un periodista amateur en el pitjor sentit del mot. De vegades em fan pena i em faig pena. Fa un temps, els autors dels blogs es reien del facebook i resulta que el facebook ha fet més que no pas tots ells junts per canviar els règims del nord d'Àfrica. Aquí no som capaços ni de posar-li els punts sobre les is a l'Artur. Perquè ja ens va bé?
País estrany aquest, i ple de poetes que es miren el melic i diuen: collons, i quin melic! Caram... i quin melic que tinc! És tan bonic i tan culte i tan elaborat que fa bo de mirar. Quin coi de melic...! El meu barri es mor de gana però jo penso encara que el meu melic és tan bonic... És un melic tan maco que qualsevol ho ha de reconèixer: necessito que els vostres comentaris siguin exclusivament: tens tota la raó del món, amic meu, el teu melic és preciós.
Juan Antonio Canta deuria comprendre que havia fet una mala jugada: prestant-li els seus acords a en Pepe, la va cagar. Convertit en marioneta o en bufó (o en marioneta-bufó) del primer programa de reality-show, va saber que ja no tenia solució. L'escolto a poc a poc i em recorda el meu admirat Albert Pla. L'Albertv a ser més llest, i va mantenir la TV a ratlla, o bé la TV el va deixar de banda: en temps de Pujol, l'Albert no encaixava en la Catalunya correcta del sàtrapa de Banca Catalana.
Entenc les dues opcions: situar-se al marge de tot i de l'assumpte, o bé gaudir-ne per uns dies. I després frotre's daltabaix del balcó. Les terceres vies em semblen molt estranyes, molt esquizofrèniques.
recordo aquest personatge, el que no sabia es que s'havia suïcidat, el que no sabia és que fos culpa DE jORDI pUJOL
ResponEliminaPuigcarbó: fes-me el favor de llegir bé i no tant en diagonal. Pujol és culpable de moltes coses que ara em fa mandra de dir. Però no d'aquesta.
ResponEliminaJo, me daba mandra mirar que coño es el "melic" y no entendía res!
ResponEliminaPepe: es que hay que ver lo que es la mandra. A mi me daba lo mismo pensando qué demonios era "pereza" hasta que descubrí mi naturaleza llena de perezas. Lo del "melic" ya ni te cuento. Porque en mi familia lo llamaban "llombrigo" o bien "llombrígol". Parece ser que era la forma autóctona del Ampurdán, de donde salen mis ancestros. Curiosamente, "llombrigo" y "ombligo se parece mucho.
ResponEliminaÉs cert que no som capaços de posar els punts sobre les is a l'Artur.
ResponEliminaPerò al NOrd d'Àfrica hi ha molts blogaires que han contribuit tan com el facebook a fer caure els seus règims. Si això és cert, i diuen que sí, llavors el problema no deu ser facebook o blog, sinó el món catalanet, tan cofoi i complagut de sí mateix. Sigui blogaire o no. I potser és que ens mirem el melic sigui al facebook, sigui al blog, o al twitter.
Eulàlia: el drama és que aquí escrivim sobre collonades mentre ens estan destruint el futur. No sé si és un costum català, però l'Artur ens deixa sense aire i nosaltres fem poemes sobre la posta del sol. A Tunis el facebook va enllestir el seu Jordi Pujol particular.
ResponEliminaÉs cert. Encara ens falta posar-nos les piles. Potser és que encara no hem tocat prou fons. Cal recordar també una altra Catalunya, la obrera i que va lluitar pels seus drets als anys 30. Amb poemes o sense jo crec que arribarà el dia que farem fora l'hereu grotesc del pujolet. Potser el dia que se'ns passi la perplexitat.
ResponEliminaTot arribarà.
Ostres, et planteges el tema dels blocs com a "caixa o faixa"! Canviar el món des dels blocs... ja tindríem debat blocaire sinó fos perquè ha començat la Lliga (la de futbol, no la de l'Artur!)
ResponEliminaDintre de la blocosfera hi ha blocs de tot, des dels que es miren el llombrigo (així ho dèiem a casa) fins als qui com tu volen canvis ràpids i contundents amb total desacord amb el Règim en el que estem. El que passa, i no ens enganyem, és que els blocs tenen una audiència més aviat limitada comparada amb altres mitjans. Si algú vol canviar el món millor que agafi altres camins. Tampoc cal llençar-se del tercer pis!
No deixa d'encuriosir-me la teva dèria de carregar contra tot i tothom per cicles. Com si a base de bombes dialèctiques pretenguessis fer veure la llum més enllà del melic (propi o aliè), però només de tant en tant. No obstant, també mostres llum i ombres, com si el teu dimoni interior es debatés entre atacar-ho tot o atacar-se a sí mateix. Ho sabem, no som dignes, però mira, som humans.
ResponEliminaUn bloc pot tenir mil usos, i si per alguns és lluita social, per altres serà necessitat expressiva o fins i tot narcissista. I no té res de dolent. Fins i tot hi ha melics (aka llombrigos) lletjos i encongits, poca cosa, o peluts i riallers dins blocaires que no els ensenyen. I d'altres el mostren cada dos per tres, sigui física o metafòricament.
Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, deia l'avi. Doncs qui no vulgui llombrigos que no vagi a la catosfera, diria jo.
Galderich: Per culpa teva m'acabo d'imaginar l'Artur amb un lliga-cama a l'estil comiat de soltera i m'ha agafat una mena de vòmit metafísic. En definitiva, no resoldrem res de res amb els blogs (ni tan sols la nostra vida). Com a canal no em sembla malament, però de tant en tant m'agrada fer la punyeta.
ResponEliminaJoan: tens tota la raó, i el teu comentari diguem que desactiva la possible bomba, que és ridícula. En fi, la naturalesa humana és contradictòria i de vegades està bé dir coses a raig, sense saber massa bé què vols dir.
ResponEliminaSi que és veritat Lluís que no sabem fer caure en Mas. Ara d'això a que tots els catalans ens mirem massa el melic no hi estic del tot d'acord.
ResponEliminaPenso que alguns no sabem fer prou soroll, no som escoltats, ... i sembla que no hi som. Però si que hi som i volem canvis que a hores d'ara no es produeixen i mira poder no sé si tindrem els resultats desitjats però en i pel canvi volem seguir estant. Potser som inconformistes, idealistes,... per alguns, però jo penso que som gent cansada de que se'ns governi malament i a sobre ens tinguin per beneits.
Els blogs expressen al meu entendre allò que el blocaire vol informar, expressar i compartir però ara per ara no el considero encara com el Facebook. Clar que potser estic molt equivocada.
Anònima (suposo que Dolors): un blog o tots els blogs no podran mai fer caure un govern, per més patètic que sigi (com el que ens ocupa). Prò el nostre silenci té alguna remota cosa a veure amb la "majoria silenciosa" de què parla l'Artur, i que segons ell li dóna la raó. Blogs que parlen de Dickens, de poesia trovadoresca, etc etc. Tot això és el silenci del Mas. No sé com calcul·la el silenci a favor i en contra, però diria que cada veu que no li va en contra la considera favorable. És així de cutre. En Mas i la situació. Ell i nosaltres. Caldria que cada post li digués què pensem d'ell, cada missatge. Així sabria que la majoria silenciosa potser no estpa d'acord amb la seva filosofia neoliberal, neo-filldeputa.
ResponEliminaPer altre banda Lluís vols dir que callem tots? I un altre cosa en Mas aplica polítiques neoliberals que és el que ell defensa i tens raó potser no estem prou enfadats o indignats. Però que no se'ns escapi que fins no fa massa governava una esquerra que en el nostre país ha fet polítiques fins i tot pitjors que la dreta. Ep que no els defenso només vull dir que els d'esquerres han fet polítiques de dretes també. Però ara em pregunto tal i com està el país tenen sentit uns i altres si fan el mateix o pitjor?
ResponEliminaDolors
Dolors: és evident que no tots callem, però a mi em sorprèn la capacitat que tenim de parlar d'altres coses mentre veiem al nostre voltant com ens empitjora la vida. Deu ser perquè fins que no ens toqui el rebre a la nostra pell no ens en volem adonar.
ResponEliminaÉs cert que alguns partits "d'esquerra" ho fan igual que la dreta. Només cal identificar-los i saber qui és qui. Afortunadament, encara no tots els partits són iguals: algun en queda que encara és digne.
No combrego gens amb el Mas, però tampoc cal mirar només els de casa. Avui els suposats socialistes del PSOE acaben d'aprovar una reforma constitucional que l'únic que pretén és reduir el paper de l'Estat, per tal d'aconseguir el que sempre ha volgut la dreta: descens dels salaris i de les prestacions socials i privatització de l'Estat del Benestar. I de pas collar encara més les autonomies tot establint un sostre de dèficit. De socialistes res de res. L'enemic no només és a dins, sinó també a fora... Aquest autoodi d'(alguns) catalans no té sentit. Universalitzem l'odi, perquè les clatellades ens vénen de tot arreu: de Mas, de Zapatero i de tot cristo. No se'n salven ni els pijoprogres d'Iniciativa, amb els seus arbrets de Nadal ecològics i la seva ecosostenibilitat dels nassos. I és que avui estic molt, molt enrabiada! Anem cap a un estat neoliberal i això no hi ha qui ho pari, ni els hippy happy flowers campistes del 15M!
ResponEliminaLila: jo porto uns dies emprenyat (potser es nota). És cert que vivim molts mals temps, perquè ens estena desmuntant l'estat molt depressa, en qüestions que han costat dècades de muntar i que han costat morts i lluites. És terrible. I jo diria que parlant de responsables no són tan sols els partits: cal mirar què fem nosaltres, com ens ho deixem fer i com els anem a votar. Quan m'emprenyo de veritat és quan m'adono que som nosaltres els qui els hem dut al poder. I avui veient els diputats m'ha agafat un atac.
ResponEliminaQue no els hagi votat no em salva de estar descontenta i enfadada amb el que estant fent, I saps tens raó amb allò que dius que molts avantpassats van deixar la pell per tenir molts dels drets que han escombrat com si res.I el pitjor és que molt em temo que la seva intenció és la de seguir escombrant més drets! Drets que la classe menys afavorida s'havia guanyat a pols.
ResponEliminaDolors
Dolors: jo diria que l'autèntic drama històric que estem vivint és contemplar com es desmunta en poc temps el resultat de lluites molts llargues. I ho fan amb els nostres vots, i valent-se de la democràcia. D'aquí a cent anys veuran aquesta època com una època profundament desgraciada.
ResponElimina