La marededéu inacabada

La Roser va créixer envoltada de molta misèria. No cal dissimular-ho amb líriques, no s'hi pot afegir cap rastre d'èpica. El seu pare havia perdut la guerra i s'havia exiliat a França. El gener del 1941 va morir de tuberculosi a Montpéllier, quan ella tenia sis anys. La policia dels vencedors entrava a casa i, aprofitant que interrogaven la vídua, s'enduien allò que els plaïa: un trajo, un abric, objectes de la llar. Total, el rojo ya no lo va a necesitar, no?

No sé si fou perquè va aprendre aquesta por constant i silenciosa, però la Roser va viure en un món auster, gairebé conventual. Gastava poc, no li agradava cap mena de luxe, avorria els menjars ostentosos dels restaurants i sempre va pensar que no hi havia res millor que una verdura bullida i un tall de carn a la planxa. Reciclava i reutilitzava abans que aquests mots s'incorporessin al discurs de la cosa pública, com tanta gent. Possiblement no hi havia cap consciència ecològica: hi havia la necessitat.

La Roser va escriure tota la vida, però també va dibuixar quasi tota la vida. Fins que va enviudar, prenia el llapis també per a estampar figures. No sabré mai perquè -des que va morir el seu marit- mai més no va fer un sol gargot. Potser és que no vull pensar en aquest fenomen, perquè dec témer una conclusió amarga.

De jove, fins que no va quedar embarassada per primer cop, havia treballat en una agència de dibuixos animats. Era a finals dels cinquanta i a principis dels seixanta. Anys possiblement feliços, tot i que aquesta fotografia respiri alegria i alhora melanconia. Els vestits i els pentinats em duen a escenes de Blow Up, però em dec equivocar força.

Torno al món menut, auster i senzill de la Roser. Era un món d'una bondat quasi ingènua, d'aquella literatura que gira al voltant de la mare de déu quan era xiqueta i que no obstant va il·luminar-la tants anys. No sóc cristià, però tampoc no em costa entendre que hi ha dos cristianismes. El de capellans, catedrals, bisbes, grans cerimònies, papes ricament vestits, coronats. I després hi ha un cristianisme íntim de valors xiquets, de coses petites. Fa poc li vaig explicar que el nou papa era un ex-nazi que ara vestia sabates vermelles de Prada. Em va dir que no ho sabia i que no s'ho podria creure. Perquè en realitat no li interessava: aquells cristians no eren els del seu Jesús petit i miserable, el del naixement entre rampoines.

El mateix Déu, paradoxalment, s'enfila al poder i als luxes i baixa fins a les misèries i les miniatures dels pobres. La Roser -perquè era pobra- només va tenir en compte el Jesús dels pobres, i li va dedicar centenars de dibuixos. Especialment a la Mare de Déu, que no és ben bé Déu (ni forma part d'un triangle diví reservat als mascles).

Dissabte passat, mentre ordenava i separava enormes caixes de dibuixos, van aparèixer els que feia la Roser vora els quinze anys. La possible portada per a Peter Pan y Wendy, que acabava de llegir. I Maresdedéu l'una darrera l'altra. Algunes inacabades, com si així volés dir també alguna cosa sobre metafísica aplicada a la vida humana, a la vida quotidiana.

I finalment, com si hagués ocultat allà un premi per al qui s'entretingués algun dia durant hores en rebuscar, aquest petit dimoni que és el dimoni número mil ú.

I més encara: una inesperada il·lustració per a algun conte que transcorre en escenaris exòtics, amb dones lleugeres de roba, salvatges i animals africans. Respiro: la Roser també somiava. Rodejada de franquisme i ombres, viatjava pels meandres de la imaginació. I després de respirar m'aturo.

Nota: En algun instant he pensat en escriure una lacònica dedicatòria a la Roser. Però com es pot comprovar, no ho he fet. No acabo de comprendre perquè dediquem coses als qui han mort: no haurien celebrat la dedicatòria quan eren vius? A qui dediquem alguna cosa quan l'objecte de la dedicatòria és mort? A la nostra memòria debilitada, al nostre ego, a la nostra mala consciència?