Ngú (1)

Benvinguts a Ngú

Tres kilòmetres a l'est de Toloriu -diu la guia de César August Torras (1). Cap a llevant, aquesta és la primera pista que em va dur a Ngú.

A la pàgina 125 hi ha l'Itinerari 37: Dels Banys de Sant Vicents a Toloriu i Querforadat

Forta pujada per dolent y empinat camí carreter, que descriu fortes ziga-zagues, terrer aspre i rocós. A mida que's puja l'esguard se desencongeix (...).

S'atrapa'l camí que remuntant la vall del riu Barbuja, ve a unir-se a l'esquerra. S'atravessa el llit torrencial del riu.

Barbuja, petit agrupament de cases de camp. Davant de la casa de més amunt se deixa a la dreta'l camí que va a la Cava. Barbuja està situat en un serrat aplanat entre les valls de Barbuja i el riu Quer. Bonic punt de vista dret al sot feréstec d'aquest últim riu. El camí va faldejant per damunt d'una clotada que va al riu Quer.

S'atravessa una aspra barrancada. El camí revolta per dessota'l Tossal del Quer. Se revolta un serrat i s'ovira ja'l pintoresc poblet de Ngú, entre son abrupte penyalar y'l Tossal del Quer. Terrer molt dolent. S'entra a n'el poble per un trau entre penyals. Les cases s'esgraonen al dessota.

 Però mirant els plànols d'avui, Ngú no apareix enlloc.

Les indicacions de Torras són tan precises que permeten aproximar la direcció. Tot i això, hi he hagut d'anar tres dies seguits, i provar rutes diverses amb una colla de fracassos descoratjadors. No he defallit: finalment avui, 20 de desembre, arribo a Ngú. El termòmetre del cotxe indica els dotze graus sota zero i per això trobar-me els carrers buits em sembla -de bell antuvi- allò més natural.

Des que arribes a Ngú, tot esdevé sorprenent. Fins i tot els senyals més banals.

Volto pels carrers, escoltant-me les passes. Les orelles em comencen a fer mal. De primer és la percepció clara del fred, després un dolor agut i punxent que es fica cap dins del crani. Com un punxó agut, de ferro, que travessa els timpans i penetra al cervell. Necessito aixopluc, penso. Alguna taverna deu haver-hi, alguna casa amb llum. Però no: volto pel minúscul laberint cada cop més inquiet. El sol es pondrà de seguida, caldrà marxar.

 Un estri estrany de sembra demostra que fa molts anys que ningú no sembra.

És tot just abans del deixondiment que em topo la figura fosca. 

-Mossèn Moisès Gurdulú (2) -em diu, i m'atansa una mà eixuta, de pell vegetal.

Mossèn Gurdulú durant la seva invectiva

És gràcies a en Mn. Moisès, però, que conec la primera narració del poble de Ngú.

1. La versió del mossèn

-La primera cosa que us deu haver sobtat de Ngú és, sens dubte, que sigui un poble habitat però deshabitat. Tot depèn de la banda per on es miri: el cens diu que a Ngú hi ha cent cinquanta-quatre ànimes, però no en veureu cap amb els dos ulls que Nostre Senyor us ha dat. Això si fos que les ànimes es veuen, cosa que molts dubtem. Fa vora vint anys que va començar a esdevenir-se un fenomen estrany a Ngú: d'un dia per l'altre, no hi havia cap dona. Ni jove ni vella, ni fadrina ni casada. Ni verge, ni monja, ni tan sols puta -i perdoneu-me la inflexió. És cert que llavors, en aquell moment, alguns hòmens van adoptar el paper de fembres. Qualque hom que conegui la natura humana no se n'hauria de sorprendre ni exclamar. Tothom sap allò de la carn i les debilitats, i la volubilitat de l'esperit. Però els homes substituts de dones només van perdurar en llur funció per un temps: poc després, hom va descobrir que la feminitat no és una qüestió d'orificis al cos, sinó que té una natura espritual molt complexa. Els trànsfugues no van poder omplir els buits que les dones havien deixat en l'entramat social. De manera que un dia fou el forner, i un dia l'apotecari, un dia l'agutzil, l'altre el fanaler: els homes emigraren a latituds qualssevol, però on hi hagués veres dones. Qui els ho podria reprendre? El mateix bon Jesuset diu creixeu i multipliqueu-vos, i hem d'admetre que hi ha orificis d'entrada i de sortida, però de cap manera tots ells indistintament no poden acomplir les mateixes funcions de la santa mare natura, malgrat en justa mesura calgui admetre que donen plaers a la carn, que és tan cega.

Perplexament vaig encaixar de nou la mà estellosa del mossèn, per a poder-me'n escapolir. I vaig marxar carrer avall. El meu ateïsme actuava com un perniciós obstacle per a la intel·ligència: jo no el podia creure perquè ell era un home religiós. I no obstant, tenia tota la raó. Però això no ho vaig poder corroborar fins al següent capítol.

______________

Notes:

(1). La Guia és una cessió de l'amic Jordi Girbén, al qui, a poc a poc, li reconec un valor que supera les meves previsons.
(2). Gurdulú: de sobte m'adono que Gurdulú no pot ser el cognom del mossèn, perquè és el nom d'un personatge imaginari: Italo Calvino va crear un Gurdulu, era l'escuder del Cavaller Inexistent. Gurdulú és un personatge fantàstic, que es confón amb la naturalesa. Quan passa per un camp de pomeres que el vent arrenca i fa baixar avall, Gurdulú creu que es una poma i rodola com elles pel pendent. No crec que el mossèn se senti tan dentificat amb la natura imprevisible. Però no sé què pensar: a hores d'ara, la lucidesa és una matèria cara.