22 de des. 2010
A la casa del dolor (nadala)
La veu en off del clip diu això, però no ho he gravat:
Aquesta és la casa on vaig viure dels sis als vint-i-pocs anys. Després, a poc a poc, el silenci es va anar ocupant d'habitar-la.
El gerani del balcó és gairebé una mà resseca, una urpa vegetal que anuncia la mort que espera, pacient i petitona. I dins de la casa, la vida ha esdevingut una ombreta arran de terra. De vegades se li escapa el pipí, i ella mateixa s'ho neteja i ho endreça tot.
El catric-catrac de les crosses pel corredor, el frec de les sabatilles gastades, que no s'alcen mai de les rajoles. Aquest és el so de la vida en aquest pis del carrer de la Indústria, cantonada Maragall.
En un raconet hi ha aparegut un petit altar. S'hi apilen les fotografies dels morts propers: el germà, la mare, el pare, el marit. Rostres somrients que es miren els uns als altres i que t'esguarden, amb la paciència de les coses fora del temps.
Amb el teu blog em pasa com quan entro en alguns edificis i penso que ja he estat aqui.
ResponEliminaVaig llegir que es per una errada de les neurones que li envien un missatge a la memòria enganyala i fent-li creure que es un record real.
Fa un parell d'hores que hi he passat pel davant, tornant del pàrquing...
ResponEliminaHi reconec perfectament les uralites de Pupilajes G.R.A.T.S.A. (benzina més barateta), i el mercadillo del Camp de l'arpa és a tocar, com el Caprabo fundacional...
Carpe diem. Això és un gerani? Curiós, a Ripoll en tenim també d'aquests. Potser es comuniquen telepàticament
ResponEliminaAixò sí que és una nadala de la realitat!
ResponEliminaLa gent no ens hauriem de fer fotografies.
ResponEliminaAris: el déja vu és un dels fenòmens més estranys de la ment. "Matrix" no és una pel·li que m'entusiasmi massa, però dóna una explicació del fenomen que et deixa garratibat.
ResponEliminaGirbén: efectivament, això és la teulada del garatge GRATSA. El paisatge dels anys de la infantesa, quan mirava pel balcó. Jo hi veia onades del mar.
ResponEliminaMarta: doncs sí, és un gerani que crec que va morir a l'agost. De tota manera, és una planta estranya i vés a saber si ressuscita a la primavera. Tu mira els de Ripoll, per si es comuniquen i fan el mateix. Ens ho expliquem a l'abril
ResponEliminaGalderich: potser per dur la contrària, després de parlar de fantasies durant mesos, he decidit parlar de la realitat durant el nadal, quan la gent es lliure a la fantasia. L'esperit contradictori ue em té posseït.
ResponEliminaPuigcarbó: jo crec que està bé fer-nos fotografies, encara que amb el temps es converteixin en una cosa tan estranya.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEl Nadal permet, o obliga, accedir a paisatges de la nostra infantesa i joventut, amb la melancolia que això ens comporta. L'escenari nadalenc ens retrotau sembla que obligatòriament a temps perduts i a persones que ja no hi són.
Las casas muy vividas son sobrecogedoras. La que fue mi casa también agoniza con alguien dentro que es apenas una sombra de lo que fue. Y con un naranjo ignorante, centenario y bello en el patio.
ResponEliminaA ella vuelve de nuevo la navidad cansada ya, casi sin ganas.
Maite: això de "nadala" va ser circumstancial, i de fet no sé si ho volia penjar justament ara. Està clar que els lectors de l'apunt li heu sabet veure la relació molt més clarament.
ResponEliminaATB: me ha gustado esa imagen del "naranjo ignorante", es evidente que sólo puede salir de un escritor.
ResponElimina