Adéu, Cerdanya (parlem de Grècia o parlem de vampirs catalans)

Marxo pel camí de llevant, per una carretera amb miralls de glaç. Finalment, i després de tantes vacil·lacions,  l'aventura cerdana arriba a la fi i així esdevé sobtadament estranya. Diuen els tècnics que guarden els pressupostos i les polítiques educatives que he de marxar, i de passada em donen fet, acabat i pulit un capítol, un bon capítol. Ara toca esperar el proper destí, pacientment. Serà el Pallars? Poc es deuen pensar que, enviant-me a l'Inem, a mi no se'm passi pel cap renegar sinó posar-me a escriure.

Aquesta és la primera fotografia que vaig fer a la Cerdanya. 9 de setembre, des de la finestra de l'Hotel Bon Repòs -on vaig passar la primera nit abans de llogar el pis. 

Això passa justament quan estava decidit a abandonar aquest defecte: fer literatura de la vida, convertir les coses que em passen en coses que escric, esquivar la vida. O més aviat reinterpretar-la amb l'ajuda de les paraules. Si aquesta reinterpratació és forçosament tergiversadora, finalment allò que resta és una determinada visió, una lleu mentida de tot plegat.

Ara però, toca inevitablement pensar en aquests darrers quatre mesos viscuts -que vol dir escrits-, buscar el primer text escrit a la Cerdanya i el darrer, tornar-se a mirar les fotografies, veure com es diu, com es narra.

El petit nucli de Talló, molt a la vora de l'escola: l'inici dels intents d'una narració. 

Mentre penso en tot això, a les notícies de la TV veig els aldarulls al carrer, a Atenes. Quant de temps tardarem aquí en afartar-nos de la presa de pèl? Perquè encara no hem llençat pedres i en canvi hem votat els cretins?

Avui també he creuat les meves passes pel carrer amb l'empleat del Banc del poble. No sé res d'ell, tret de la seva ocupació, però li endevino la lluïssor del porquet llest als ulls. Fa uns mesos, precisament a Grècia dos empleats d'una banca van deixar la pell en uns aldarulls. Llavors em va saber mig greu, però ara ja no. L'empleat és un còmplice, al capdavall, i és estúpid donar-li voltes a l'obvietat.

Primer assaig de narració gràfica. Són les sis de la tarda, vora Cortàs. 

És ara quan m'aturo: i si fos d'això, del què caldria que parlés i escrivís, un cop sóc a la cua de l'Inem? Seria molt més coherent i comprensible. Però hi ha alguna cosa profunda per dins del meu cos. Allò que em fa aturar de veritat és el paisatge a la sortida del caríssim túnel del Cadí, la vista des dels revolts vora Guardiola de Berga i Bagà.

De sobte descobreixo que he trobat el paisatge del vampir. És aquí on s'amaga, i potser en Joan Perucho va parlar de la ruta de Berga per algun motiu més que la pura erudició que li pressuposem. I què hauria imaginat el vell Lovecraft, si hagués passat mai pel túnel del Cadí (que és el túnel del Moixeró), i després hagués emprès aquest descens vers Guardiola.

Un arbre que no sé dir si agonitza o ressuscita, aprop de Bagà. Imatge vegetal que remet al vampir perdut.