Vida després del Blog, tanmateix

A partir d'avui i fins a la data anunciada però imprevista de la seva extinció, en aquest blog hi aniran apareixent vells apunts inèdits, descartats o oblidats, residus i runes, esbossos i deixalles que s'han anat acumulant al pot gros que en Blogspot qualifica de borrador. 

El dia de la cloenda, facilitaré la clau d'accés a l'administrador del blog, i quedarà així col·lectivitzat, ofert als qui vulguin publicar sota aquest títol dels Mil dimonis. Pensava en un gest purament anarquista per al comiat, i ja l'he trobat. Pensava: què hauria fet en Durruti si hagués tingut un blog i hagués decidit plegar? Doncs no en tinc ni idea, però que valgui aquesta. Un cop dit això, el correu queda obert per a tractar d'ofertes.

Quan et poses a escriure, alguna disposició hormonal o psicològica (si no fossin sinònims) et fa inclinar per unes imatges o les altres. Si el jove poeta que li demanava consell a Rilke (Cartes a un jove poeta) va existir mai, deuria penedir-se molt d'haver demanat consell al vell mestre. Perquè la resposta, més que un consell, és un cop sec a les costelles del jove. En essència i en resum, en Rainer li diu que escrigui només si no pot fer una altra cosa. Que escrigui només si, en cas contrari, es moriria. Caram! Què pensarien uns quants autors de blogs, d'aquesta màxima rilkiana?

Perquè -pel que fa a mi- se m'acuden quatre coses més distretes i divertides, i més necessàries. No parlem ja de respirar o de follar. I ara quan em topo aquestes notes preses sobre un episodi de la meva vida em qüestiono: cal escriure-ho o no? I en cas que decideixi escriure-ho de veres: cal que ho publiqui al blog? Perquè?

I finalment, vet aquí el meu vell text.

El company de pis

La vida està feta de moments tediosos i feixucs que s'alternen amb instants de fulgor i màgia. L'alternança no té la regularitat del pèndol, és capriciosa i arrauxada. Els qui han volgut trobar-li ritmes i previsions han fracassat.

A la banda del tedi hi ha quedat aquesta àrdua experiència de compartir pis amb un home, passats els quaranta-cinc. M'hi va quasi obligar una circumstància penosa com és el rigor de la vida laboral. Lluny de casa i al Pirineu, vam decidir llogar un pis a mitges. Però no totes les passes són perdudes: sovint, també, la vida ens posa davant del mirall per a explicar-nos qui som, sense embuts ni llicències, sense miraments. Conviure amb un home té alguna cosa d'aquells versos d'en Gil de Biedma (Contra Jaime Gil de Biedma) on explica el malestar de conviure amb sí mateix.

Perquè encara hi ha dones que volen viure amb un home dins de casa?


A poc a poc, la presència de l'individu se'm tornava avorrible, s'anava omplint de petites molèsties si vols anecdòtiques, però que en sumar-les resultaven una gran molèstia. L'home és deixat. En efecte, deixa pèls a la pica del lavabo i no renta prou bé els estris de la cuina. La brutícia del terra, dels fogons i del lavabo li passa per alt, com si esdevingués invisible als seus ulls. Fuma massa i posa el televisar massa alt, i deixa anar sospirs com de bèstia quan apareix una noia jove i curta de faldilla als anuncis.

Aquest, a més a més, menja invariablement menges greixoses, que escampen una fortor de víscera cuita per la cuina. Després de sopar, extreu una ampolla de wisky barat que guarda no sé on, i comença a servir-se'n, de dos dits en dos dits. Una estona més tard, la llengua se li desferma. Inicia llargues circumval·lacions estrictament repetides: la infantesa sota els maristes, la mili, la deshonestedat dels polítics i els defectes de la democràcia, la superioritat masculina en el regne humà, la superioritat de la raça blanca, la superioritat del Barça.

Vet aquí l'aire que he respirat durant una colla de vespres: oli fregit, fum de Ducados, vapor de Dyc, soflames previsibles sobre tot allò previst: homes contra dones, el vell contra el nou. També està convençut que el canvi climàtic és una camama, i que cremar benzina no hi té res a veure. Els cretins i els tramposos han trobat el lloc on abraçar-se per a seguir sent feliços, amb enginy.

Entre nou i deu del vespre, el seu telèfon sona: el tema central de Star Wars amb uns arranjaments aguts, esgarrifosament metàl·lics. Qui el truca és la dona, que vol saber si tot va bé. Ell s'incorpora, taciturn i sobtadament malhumorat. Amb grunys monosil·làbics es desempallega de la conversa i penja, i llença l'aparell amb un gest brusc. A partir d'aquest instant esdevé encara més feréstec, remou el cap i la mandíbula tal com ho fan les vaques que pasturen pels afores de Bellver. La mirada també esdevé bovina, absent, capficada en algun assumpte primari.

Seré com és ell, quan jo arribi a la seva edat? He estat ja com ell, anteriorment? No ho sé, però m'obliga a repensar alguns retrets que m'havien fet: que netegi més, que tingui més cura amb els pèls de l'afaitada, que reculli els mitjons o els calçotets bruts que tinc allotjats sota el llit. Mai no ens trobem algú perquè sí, per pur caprici. L'atzar té un llenguatge esqüet i senzill, només cal tenir orelles per a escoltar-lo.


Si acabo d'escriure això i ho penjo m'hauré de demanar si era necessari fer-ho. I també què passaria si el meu company de pis es topés aquest blog i descobrís les meves reflexions, a costa seva.

Sense reflexionar pitjo a Publicar entrada. Alea iacta est, dic per dins meu mentre em miro l'home, que remuga mirant el Telenotícies del vespre. I també penso: mira, Rainer Maria Rilke, estàs mort i per tant: per què hauria de pensar en aquella frase teva? Si vols res, manifesta't i en parlem.