Lligar les ombres

Volia escriure un conte sobre ombres atrapades en una tomba, li donava tombs. I vaig tornar a passejar pel cementiri de Prullans en aquella hora de les ombres allargassades i perilloses, que acaronen sense voler els murs, que s'escolen per les obertures.

A mitjan octubre, a quarts de set de la tarda les ombres s'extenen damunt la terra com si vulguessin esmunyir-se vers la fi, dins dels caus, sota els arbres. Vigila si passeges pels cementiris, m'adverteixen: que no sigui que l'ombra quedi atrapada dins un nínxol obert.

Tenia una idea vague al cap, la versió lliure de L'home de la sorra, de l'E.T.A. Hoffmann. Allà hi ha un individu que s'apareix dos cops a la vida del protagonista, un personatge estrany, grotesc i terrible que el va turmentar de petit sota el nom de Coppelius i que retorna molt anys després, ara anomenat Coppola.

Volia imitar aquest personatge desdoblat que et persegueix. Pensava en imaginar que, per allà als quinze anys, un company de l'institut anomenat Martí desapareixia dintre una cova, i que retornava anys més tard amb un altre nom, per endur-se el narrador. Tenia els dos primers paràgrafs:

Quan estudiava secundària al Calassanç, un company de classe de nom Martí va caure dins la Cova dels Murissecs, vora Tremp. Ho vam saber dies després, quan tothom es demanava perquè no tornava a classe ni donava senyals de vida. Van tardar mesos en trobar el seu cosset, abismat entre dos grans penyals, a la tenebra del cau. Durant molt de temps l'imaginava, sepultat dins la negror, sobrevolat cada vespre pels milers de rat-penats menuts, quan surten a caçar mosquits a l'embassament de Cellers. L'imaginava convertit en un bocí d'aquella fosca densa, posseït per ella però capaç de moure-s'hi.

Convertit en ombra dintre l'ombra, vaig pensar que en Martí podia viatjar a l'ombra de qualsevol lloc del món. Que si tancava bé els finestrons de casa, a la nit, li oferiria una entrada i un lloc on poder trobar-nos. No recordo que mai s'esdevingués cap indici de la seva visita, i aquell temor suggerent es va anar apaivagant. La vida té massa urgències en aquella edat, i no vaig tardar gaire en oblidar-me d'en Martí, i de les meves fantasies sobre les ombres habitades.

Camino un cop i un altre pels volts del cementiri. No se m'acut res més i m'atipo de giravoltar aquestes parets. El sol decau un xic més, un centímetre: és prou perquè desapareguin les ombres i l'aire giri de sobte, agiti les branques altes i comenci a tenyir-se de malva. M'enfilo: cinquanta metres més amunt, pel vessant orientat a ponent encara hi llu una pinzellada ataronjada que encén el verd.

Si aquell noi es deia Martí, ara podria imaginar una Martina que apareix a la vida del meu protagonista. Potser és una amiga que un dia el du a caminar cim amunt, buscant el dòlmen d'Ordèn -que cau aquí a la vora. No seria mala idea: al capvespre, la boca del dòlmen també és la gola fosca d'una cova, i encercla algun misteri que pot ser llòbrec, i que alhora indica una possible escena de sexe. Podria ser, per tant, que mentre s'abracen el protagonista recordi aquell Martí engolit per l'ombra. Que llavors senti pànic de la Martina perquè intueix que en ella s'hi ha encarnat en Martí, finalment retornat per dur-lo al paradís de les tenebres. Dolmen, sexe, ombra, capvespre, temors antics d'adolescent que retornen.

L'obvietat Martí-Martina és tan fàcil que fa riure, tot i que m'agrada aquesta ingenuïtat de pintura naïf. En la ingenuïtat hi ha també un joc pervers, directe, sense artifici. Allò terrible es presenta tal com és, bruscament i sense dissimular. El carronyaire s'abat sobre la presa sense elegància, sense disfresses: és simplement la voracitat de la bèstia.

No sé quin final podria donar-li. Escriure un clímax eròtic i terrorífic alhora? Llàstima que a la Cerdanya no trobaré cap video-club on em lloguin alguna pel·lícula d'en Jesús Franco, que en sabia molt d'aquestes escenes. També l'havia vist d'adolescent, de massa adolescent. Llavors no ens vigilaven tant, i jo vivia el costat anàrquic i descontrolat d'aquella transició dels tramposos.

El vent pren un nou impuls, i m'adono que he deixat la porta del cotxe entreoberta: l'aire la bat ara amb força, grinyola. Darrera meu sona l'esquellot d'una vaca que no veig, a l'altra banda del revolt. Caurà la nit de seguida, els forasters de ciutat mai no n'aprenem prou. Encara he de desfer el bocí de camí, passar de nou arran de la tàpia del cementiri, parar a posar benzina.

La pista que baixa fins a la carretera de Bellver ja és fosca; al revolt que creua el torrent, una pedrota invisible retruny sota el cotxe, sento un xerricar de ferro i després el silenci.