El foraster, el viatger i el foravial

La necessitat de guanyar-se el pa fora de casa -i de vegades lluny- sembla un dels motors més poderosos de la història. Més que els fets reials o les gestes dels exèrcits, la gana  ha configurat el món i els pobles que l'habiten.

Si plantejo un text així semblaria que vull explicar la meva anècdota personal com si fos un relat èpic, com per a crear-me un Novecento particular. Però no puc fer-ho perquè sóc un fals emigrant. Si bé és cert que m'he d'anar a guanyar les garrofes a la Cerdanya, també és cert que me les menjo de nou a casa, cada cap de setmana. I així faig el viatge invers als milers de conciutadans que divendres al vespre pugen dalt, a gaudir de l'aire reverberant i dels paisatges: jo me'n vaig avall. Una Ítaca laboral i invertida?

Aquest estrany destí em situa en un camp ambigu: hi sóc però me'n vaig, visc aquí però no del tot. Eixit de la feina, me'n vaig a caminar i a fer fotografies, i novament em confonc. Passavolant? Entramuntanat? Ociós? Acabaré per perdre l'ombra?

*               *               *

Entre setmana la Cerdanya és territori de silencis, on encara hi pastura alguna vaca bruna -enmig de milers de vaques frisones, i moltes de mestisses. Territori de botigueta buida i a mitja llum, com una capella, on la botiguera adquireix un aire d'ermità. De taverna que no saps si tenen oberta o tancada, amb dos parroquians deixondits. Que no obstant, s'empassen rigorosament el Sálvame, amb resignació d'eremita. És aquest el paisatge de les meves passejades laborables, quan intento construir-me un paisatge propi, per mor que la Cerdanya no sigui tan sols el lloc on em paguen la nòmina cada dia 30.

Fa molts anys -concretament el 1924- un escriptor i viatger va publicar la Guia Itinerari del Pirineu català, el darrer volum del qual és dedicat a aquesta comarca. César August Torras va caminar per la Cerdanya i va escriure exactament cent trenta-cinc itineraris. El viatger descrivia les caminades amb una prosa detallada, exuberant d'adjectius, amb un vocabulari dens i acolorit que avui cal resseguir amb un diccionari a la vora. Si algun dels seus itineraris ja és perdut, molt més perduda encara sembla la llengua que va gastar.

De Bellver a Maranges. [...] El camí corre enlairat faldejant el cim de la Reduta -1.550 m.- i dominant, a la dreta, el sot de la Quera. Corre'l camí entre'ls clotals del Torrent de Terranera i de la Quera. [...]. L'Estany de Malniu. Estany Mal, trist, desert, sense vegetació ni herba tan sols; pedregall enorme, veritable olla; no se sent ni un aucell, ni el més lleu remor. En l'aigua tampoc s'hi crien peixos, és l'estany maleït. No obstant son nom Mal designa més aviat fermesa, fortalesa, vigorositat que no pas maluria o maldat. La tradició l'embolcalla també amb son to tètric i sentimental. Conta que Herodes i Herodíes plens de remordiments i divagant per les muntanyes, anaren a ofegar-se en aquest llac. Se troba a a 2.250 metres i està dominat pels esquerps penyalars del Serrat de les Perdius blanques i el Castell de Lladres...

La guia m'ha arribat un dimecres en plegar de la feina. Me l'ha duta un viatger infatigable i foravial. Trescava pels cims, les collades, les canals i els estanys de la comarca fins que vam coincidir un dia, a entrada de vespre. Quan la nit era closa vam deixar l'ampolla de vi buida damunt la taula d'un modest restaurant d'Alp, i vam citar-nos per a l'endemà, tot just en plegar (jo) de la feina.

I l'endemà era allà, tot i que arribava espeuat. Però encara va gosar mostrar-me l'estany de l'Orri, un xic més amunt de Llés. Allí fou on -per fi- li vaig veure fer aquelles fotografies dintre l'aigua que, temps enrere, tant m'havien fascinat.

________________________________________________________________
La primera fotografia de l'apunt correspòn a una actuació de la Companyia de teatre Kamchàtka, de qui tinc pendent escriure un proper post.