L'home enfadat camina vora Puigcerdà

Visc carregat de prejudicis i de tòpics, de fantasies i de temors. Com més anys passen, més creix tot plegat. Els esforços necessaris per alliberar-me'n es tornen feixucs, la fatiga augmenta perquè el cos meu no té aquella energia opaca i cega.

Entre els tòpics hi ha la fantasia de creure que, submergit en un paisatge bell i enorme, no es poden donar els temors ni les emprenyades. I no obstant, és així. És inevitable rebre notícies de la plana, de la vall i de la costa. Sé que per allà baix els polítics han engegat de nou, que envien missatges i raons, i que ens volen donar motius.

També sé que el cost per aula del programa 1x1 és de 6.000 euros, i que en la majoria dels casos això no funciona. També sé què vol dir pagar els plats trencats dels bancs i els especuladors, fer carreteres perquè els rics arribin arreu, facilitar la visita del Benet XVIè, el papa dels pederastes.

Fa quinze dies vaig veure passar un conseller pel bell mig de Bellver, camí d'algun extraordinari xalet cerdà, mentre jo pensava si puc fer front a les despeses amb el sou d'un mestre substitut, a 167 kilòmetres de casa.

També he conegut què vol dir ser sobtadament més pobre encara, mirar les despeses i retallar les supèrflues, començar a pensar en prescindir de la línia ADSL. Retornar als plaers petits i senzills, als plaers que no volen dir comprar ni vendre. Caminar. Passar de llarg davant dels aparadors, buscar espectacles de carrer com els emocionants Kamchàtka, i caminar.



No llegir diaris ni tan sols premsa virtual, caminar. No escoltar la ràdio on garlen els diputats o els qui pretenen esdevenir-ne, caminar. Ignorar-los i caminar. Seure en un prat sota la llum de la tarda a llegir Las noches lúgubres de l'Alfonso Sastre i quan fosqueja, caminar.


Parlar una estona a la taverna del poble mentre faig un cafè i en acabat, caminar. No anar a votar, caminar. O votar en blanc, i seguir caminant.

Em queden tres coses per fer: seguir caminant, transformar el món -sense diputats-, viure.