Una temporada al Purgatori

Pròleg
Avui ha estat un mal dia, un dia d'aquells en què dius: carai, quin mal dia...! Un dia carregat de tristeses i de solituds. El tren que volia agafar ha estat suprimit perquè som a l'agost. M'he passat unes hores deambulant com un zombi. Les quatre de la tarda, un sol implacable. He trobat un banc a l'ombra, però seure a mirar el no-res (asfalt i cotxes) és espantós. Fumar també cansa, al final. Els treballdors estrangers de temporada van amunt i avall com ànimes en pena. Lluny de casa, sense feina. Els voltants d'una estació de trens són lletjos, i no obstant el tren per fugir és allà mateix.

Segurament per tot això avui he pensat en

El purgatori

i m'he permès escriure al títol una grollera paràfrasi de l'Arthur Rimbaud 

Decididament: el mot purgatori és lleig: té alguna cosa malsonant. Si no ens hi hagués habituat la nostra immersió obligatòria en la semàntica del cristianisme, pensaríem que purgatori defineix una praxi mèdica i hospitalària més aviat dolorosa i desagradable.

El concepte és complex: recordo que de petit, i per a fer-me'l entendre, em van dir que si en vida no havies estat massa dolent (en aquest cas, de pet a l'infern) un cop mort havies de fer una estada al purgatori abans de poder ascendir. És un lloc de pas, el lloc del trànsit. Més enllà del sentit expiatori per a ànimes una mica dolentes, tots devem haver de fer-hi una visita. És l'avant-sala, la sala d'embarcament.

No tinc grans lectures cristianes, i desconec si en alguna banda se'n donen bones descripcions (tampoc no em passaria massa estona en aquesta labor tan ociosa): imagino que aquesta vaguetat és allò que permet una iconografia àmplia i rica. Són possiblement Dante i després els artistes del barroc qui s'entretenen a representar-lo en la seva habitual imatgeria sobrecarregada, tremendista i amanerada. Sense limitacions ni definicions concretes, cadascú es pot imaginar el purgatori a la seva manera, partint dels seus propis fantasmes i obsessions.

En general, trobo que el Purgatori ha estat tractat com un lapsus temporal més que no pas com un espai o un lloc. La sobrevalorada sèrie Losts situa el Purgatori en una illa tropical, on tot allò que hi passa és confús. La confusió del qui roman al Purgatori és comuna a la majoria de visions que he trobat. Les ànimes que s'acaben de desprendre del cos necessiten un temps per a comprendre el seu nou estat, i aquest temps és la durada del Purgatori i els seus límits. Losts, com d'altres representacions del tema, no pot evitar introduir la referència religiosa directa (en un darrer capítol que resulta pobre, precipitat i decebedor).


Gosaria dir que darrera Losts i moltes d'altres peces que tracten l'assumpte, hi ha la cinta ja clàssica de M. Night Shyamalan: The Sixth sense. Cal reconèixer que el director indiamericà va arrencar amb una obra que ja és referència obligada, que assenyala una inflexió. La quantitat de plagis i seqüeles és esgarrifosament extensa.


Tot i que Night Shyamalan s'ha anat desinflant en les obres posteriors, cal reconèixer que sap explorar camins narratius i buscar un discurs, una iconografia i unes metàfores que volen ser renovadores. Jo tan sols li retrauria una excessiva tendència a moralitzar que li pot espatllar el to. Lady in the water (que també conté referències al purgatori i a Carl Jung) és un experiment interessant i ple de troballes plàstiques i narratives, però la voluntat moralista del guió acaba per ofegar-la.

El conjunt de la seva obra (fins avui) té un comú denominador que és el sentit expiatori de la vida. Vet aquí un tema apassionant i llarg, que ha estat afrontat des d'infinites obres del cinema, la literatura i les arts plàstiques. La vida com a expiació enllaça amb totes les místiques humanes i es perd en la nit del temps.


Voler fer una llista de les peces de cinema que afronten la qüestió és una feina absurda. Faríem una d'aquelles llistes infinites que agradaven tant a J.L. Borges. Ho deixarem en una brevíssima aproximació:

• Expiacions en el marc de la muntanya o de la natura extrema. La dificultat de l'ascens i la travessa és una bona metàfora del camí interior. Lost paradise, Seven years in Tibet, Dersu Uzala, The four feathers (Les quatre plomes). 

 

• Expiacions marineres. El viatge oceànic és diferent de l'anterior. El mar representa l'origen i el final de la vida. Tot allò que viu va sorgir de les aigües, però a la vegada l'abisme marí és una imatge de la mort. L'avventura d'Antonioni, l'òbvia Moby Dick, Fins i tot Titanic (en qualsevol de les versions) permet aquesta lectura. En les aigües d'un llac, l'exemple indiscutible Kim Ki-duk: tant a The island com a Primavera... etc.

• En el western: una colla de films del gran Clint Eastwood, on es pot destacar Pale Rider i sobretot Unforgiven. Sense Clint: The Magnificent Seven. 

• En la buidor de l'espai i el context de la ciència ficció (el futur seguirà sent expiatori?). Moon, 2001, Ennemy mine, i fins i tot la horrorosa Armageddon. 

• En el laberint urbà: Dolls (Takeshi Kitano ho tracta en d'altres films), Midnight Cowboy, Drugstore Cowboy, Lulú on the Bridge (amb guió de Paul Auster, autor a qui agrada molt aquesta temàtica i una parella sorprenentment química: Mira Sorvino i Harvey Keitel).

En la majoria d'aquestes aproximacions la voluntat moralista (o fins i tot de catequesi cristiana) és omnipresent. Sembla que la idea de culpa sigui inherent a la mirada sobre la vida humana. No obstant, hi ha qui ha sabut pintar aquest purgatori sense cap referència al context religiós, i fins i tot prescindint de conclusions morals o moralitzadores.

Al costat de Lulú on the Bridge (Auster no es deixaria caure en el cristianisme), hi ha l'elegant, efectista i poc reconeguda Stay, que aquí es va vendre amb el títol massa obvi de Tránsito. Llista de bons actors, guió enginyós i amb referències a La Divina Comèdia. Hi destaca el protagonista, el sempre contundent Ryan Gosling (un actor que cal anar resseguint).