Sexe i amoralitat: una història del cine

Mirar-se el cinema en perspectiva i voluntat més o menys historicista permet resseguir la trajectòria de les idees estètiques i ètiques dels darrers cent anys (100 per arrodonir-ho). La forma com el setè art (quina mania numeradora!) tracta les qüestions ètiques i morals dóna en cada cas la diapositiva exacta del moment en què està filmada una obra.

La sexualitat (ens referirem només als usos i costums sexuals) ha estat objecte de debat moral des de l'albada del temps -en el context judeocristià. Debat moral que vol dir prohibició, legislació, delimitació. I per tant premis i càstigs. El premi juedocristià a un bon ús de la sexualitat és la construcció d'una família. El càstig pel mal ús és la malatia, la vergonya, l'exclusió o la mort. Si bé la llista dels pecats greus és relativament breu (novament el número set!), els relacionats amb la sexualitat són els qui han interessat més els teòlegs i els papes de Roma, bisbes i predicadors radiofònics.

No obstant, el cristianisme va idear una estratègia gairebé única en l'univers de les religions: el penediment. Mitjançant la confessió i el penediment, es pot accedir al perdó diví. Una mena de reset dels pecats que ha salvat infinitat d'ànimes i que ha dut quantitats ingents d'ex-pecadors a la santedat. Un sant fonamental per al cristianisme com Agustí d'Hipona dóna un exemple impressionant. Les Confessions és  un text autobiogràfic brillant i molt recomanable, i a l'Agustí no li van caure els anells explicant el seu origen de pecador sexual contumaç. L'efecte que causa aquesta lectura als vint-i-cinc no el vull explicar.

Un sant contemporani i grotesc com Escrivà de Balaguer (que no era de La Noguera) no confessa cap relliscada sexual. Caldria imaginar-lo sempre cast? Més aviat el podem suposar mentider, o en el defecte, impotent. Escrivà de Balaguer s'assembla més als titafredes històrics que als penedits: la seva biografia és irrellevant i buida. La seva sexualitat deuria ser el voyeurisme, o bé la masturbació compulsiva. A la llista dels pervertits i els malsans, Escrivà de Balaguer (fundador de l'Opus Dei) és una icona de la perversió. Avui, la seva secta concentra una gran quantitat de denúncies per pederàstia.

Tampoc no s'amaga la sexualitat l'inspirador de la Companyia de Jesús: sant Ignasi de Loyola va passar una joventut força distreta. Francesc d'Assís (en certa manera el revers de la moneda d'Ignasi) tampoc no va desaprofitar els anys eufòrics. En definitiva, la visió cristiana de la sexualitat amaga una profunda amoralitat darrera els severs imperatius.

La mirada de Liliana Cavani sobre Francesco és excepcional: inclou la banda sonora d'un Vangelis inspirat i la interpretació d'un Mickey Rourke al vèrtex del seu terrorífic declivi: de fet, qualsevol espectador intueix el futur immediat de Rourke veient-lo interpretar Francesco di Assis. Però: qui no deixaria caure una llàgrima en aquesta escena? Quin altre camí no hauria seguit el cristianisme, si hagués escoltat millor el sant d'Assís? Va ser Francesco la promesa reencarnació de Jesucrist en temps històric?



És justament en aquest punt on el cinema ha volgut fer aportacions al debat. Hi ha molta producció centrada en la moral sexual. El gènere gòtic -que és profundament moralista- ho tracta a través dels símbols del mal: el vampir té una lectura sexual òbvia, igual com el relat de la Caputxeta i el llop, magníficament explicat a The company of wolves.

El llop apareix en l'instant dels desvetllament sexual de la jove púber: és el senyal de la iniciació. La noia ha d'escollir entre dos camins (morals), però hom tendeix a pensar -contra Perrault- que en tots dos es trobarà un tipus pelut.



Cineastes molt influents en la història han tractat la qüestió sexual des de l'amoralitat: com explicar la sexualitat sense fer-ne judicis morals. L'intent de construir una sexualitat hedonista i natural, divertida i exempta de càstigs sembla recurrent en l'obra de Pasolini. Il Decamerone seria la tesi fonamental del discurs, però també Le Mille e una notte. A Il Decamerone, a un personatge li és revelat en somnis que el sexe no és pecat. Un amic seu difunt, qui en vida fou un follador imparable li comunica que és al cel, perquè resulta que allò no era un pecat, en realitat. Naturalment, l'home s'alça del llit ple d'il·lusió.




Tot el film desborda el sexe entès com la joie de vivre, i filma excepcionalment les idees que provenen del llunyà Boccaccio, qui pretenia rebentar les idees d'un catolicisme que llavors ja era patètic i terminal. A poc a poc però amb seguretat, Pasolini trenca totes les prohibicions: l'adulteri és còmic i desenfadat, el sexe pre-matrimonial és un poema a la vida, la sexualitat de monges i capellans és explosiva i joiosa. Potser és més evident a les Mil i una nits, però les pràctiques homosexuals hi apaeixen despullades de qualsevol signe de transgressió: és una possibilitat en l'ús del sexe, sense adjectius.

Les èpoques anteriors al cristianisme han quedat fixades en l'imaginari com una arcàdia de llibertat: és cert que el món greco-romà no contenia normes morals per a la sexualitat. Grans moralistes com Plató i Aristòtil no tenen res a dir-ne. Plató parla lliurement de l'homosexualitat i dels seus beneficis en l'educació dels joves (avui aniria de pet a la presó per apologia de la pedofília), i a la República planteja la destrucció de la família per a alliberar més i millor la humanitat dels lligams innecessaris.

L'imperi romà no feia escarafalls a una sexualitat lliure i oberta: els emperadors no ocultaven cap preferència, i Adrià publicita als quatre vents el seu amor pel jove i atractiu Antinous. Tal com fa avui l'emperador Berlusconi, la sexualitat del príncep és una qüestió pública. N'hi ha prou amb veure els frescos i mosaics de Pompeia per a comprendre-ho. Segurament aquesta visió lleugerament esbiaixada de la realitat va estimular la imaginació eròtica en l'època de la gran explosió alliberadora dels anys 60 i 70 al segle XX. Les versions successives de Cal·lígula (la indústria del porno de Penthouse va produir un dels films) en són el millor exemple.



Derek Jarman és un dels constructors de la iconografia gay del cinema modern, i malgrat que l'afronti des de diverses perspectives (Caravaggio, Shakespeare), filma la seva peça fonamental situada en el món de les legions romanes: Sebastiane.



Resulta molt aclaridora també la darrera versió de l'homosexualitat, ja en plena era de la nostra actual regeneració moralista. Troya (2004) amaga amb vergonya la relació amorosa d'Aquil·les i Patrocle, i per a explicar l'amor que es tenen ho resol amb una argúcia que passarà a la història dels desastres de Hollywood: diu que són cosins. Ja ho deien els nostres (s)avis: com més cosins, més endins. El guionista de Troya escriu tal com ho hauria fet la tieta beata que no falla mai a missa de vuit.



La iconografia pre-cristiana es detecta ja en els films de l'erotisme (o de la pornografia) primigeni: als anys 20 solien filmar-se escenes amb disfresses egípcies, babilòniques, gregues i romanes. Semba que el cinema ens digui que érem més lliures i més feliços sense Jesucrist. Aquesta sembla la tendència.

El Papa Ratzinger -el papa que fou militant de les joventuts hitlerianes- encarna la fase terminal del cristianisme: cristià, catòlic i teòleg, nazi i inquisidor. Sembla impossibe sumar més adjectius a la infàmia sota la cúpula de Sant Pere. Com si vulgués exemplificar el mal que ha causat Jesucrist a la humanitat, li afegeix tots els seus adjectius posteriors. L'apocalipsi autofàgic de la cristiandat. Crist arriba al seu límit tolerable: ja no en podem acceptar res més. Adéu, Jesús. És impossible ser cristià amb un papa tan  penetrat pel mal. Adéu Jesús; bon dia, Epicur.

A Espanya, el major impulsor del cinema pornogràfic fou -gens sorprenent- un rei Borbó: Alfons l'exiliat va encarregar i produir (a través del Comte de Romanones) molts dels films eròtics de l'època filmats a la nostra geografia (sovint a Barcelona). Potser algun dia sabrem que el seu nét (encara no exiliat) també fou un gran aficionat.

Posteriorment a les èpoques alliberadores, el tema de la sexualitat comença a sofrir un qüestionament moralista que arriba fins a la mentalitat neo-cristiana actual. És una paradoxa que una moral que en allò sòcio-econòmic es fa dir liberal sigui tan pudorosa i repressora en l'àmbit sexual. La senyora Esperanza Aguirre (curiosa neboda de Jaime Gil de Biedma) és una profunda defensora de la llibertat en economia i alhora una bel·licosa advocada de la moral familiar.

El rearmament actual de l'integrisme religiós (tant cristià com islàmic) és també un rearmament de la vella hipocresia i de la doble moral. La indústria pornogràfica genera més beneficis que mai, i és evident que els pudorosos neo-cons hi han d'invertir.

Alguna cosa al respecte diu Joaquim Jordà a De nens: que la nostra societat és profundament hipòcrita pel que fa als hàbits sexuals. L'irregular i arrauxat Bigas Luna opta per donar una resposta també arrauxada: potser als barris suburbans la classe obrera folla més. Encara. Yo soy la Juani explota les possibilitats eròtiques i sexuals dels segments de la societat immunes(?) al conservadorisme general.