Una família de cine

L'expressió una família de cine, igual com tinc una nòvia (o una moto) de cine vol dir que parlem d'alguna cosa fabulosa i envejable, excepcionalment bona, bonica o molt cara. Una bona família té diversos significats, i potser el més consensuat voldria dir que ens referim a un família econòmicament ben situada. Però no queda clar que bondat i família siguin conceptes capaços de trobar-se.

L'indomable Freud va concloure que a la família hi havia l'origen de tots els mals de l'individu. Posteriorment, el cinema es va encarregar d'anar retratant famílies que, tot i ser òbviament de cine, resulten poc desitjables.



El mateix director de Camino, Javier Fesser, ja havia retratat anys enrere una família a El milagro de P. Tinto. En forma de comèdia sarcàstica i bevent del surrealisme i del còmic, El milagro conté una reflexió àcida i cruel sobre les relacions familiars.

Avui hi ha una expressió correcta però còmica: la família estructurada, que és una reedició de la família ben entesa. Per poc que hi pensis, descobreixes que no coneixes cap família estructurada. El temps, la salut i la vida tendeixen a desestucturar les famílies, igual que qualsevol altre invent humà. La família estructurada és un utopia de la modernitat, amb la qual lluiten diàriament milers d'assistents socials -generalment sota la perplexitat i la falta de recursos econòmics de la res publica.

Des dels inicis del cinema, els directors han anat retratant l'invent, i mostrant quina mena de caos terrible i perillós és això. El cinema ha estat profundament freudià en aquest sentit. És possible que ens puguem retraure més enrera, però Visconti va deixar una fotografia estremidora dels vincles familiars.



Rocco e i suoi fratelli és un document polític i sociològic, i conté un valor antropològic que deu superar les espectatives del director. No obstant, molts anys més tard el mateix Visconti es va encarregar de dir que a l'alta burgesia, la família podia ser un lloc molt més horrible encara. La cadutta degli dei és la història més brutal que es pot explicar respecte de les coses que passen rere les belles façanes del Passeig de Gràcia o de Pedralbes (traslladats a Berlin, és clar).



Resulta sorprenent comprovar com el cinema tracta de forma tan diversa les desgràcies familiars en funció de la classe social de qui ens parla. Si ens referim a l'alta burgesia, tot plegat adquireix un to de tragèdia trascendent, amb lectures pròpies d'Eurípides. Si parlem d'una família de treballadors, apareix la comèdia costumista, esquitxada de gags entranyables perquè es refereixen a situacions que poden ser molt properes:



Aquesta curiosa distribució de le lectures familiars enllaça de fet amb la idea clàssica de la tragèdia i la comèdia: tragèdia és allò que passa als éssers especials, i comèdia als vulgars. Si tu i jo tenim famílies desestructurades i grotesques, fem una comèdia. Si això els passa al Jordi la Marta (Pujol i Ferrussola), aquí tens una tragèdia. (Veient el fila que fa l'Oriol P. i F., crec que és justament això el què s'esdevé).

Les sèries televisives segueixen ancorades a aquesta rígida definició, que prové d'Aristòtil: fa uns 2.300 anys que els guions de El cor de la ciutat, de Nissaga de poder o de La Riera estan escrits, i la gent s'ho mira. I creuen que són històries de nova producció. Però funcionen, que diuen: Aristòtil és esfereïdorament vigent.



Canino és el darrer film que tracta la família amb una agudesa extrema. Amb alguna cosa profundament buñueliana, explica els codis que s'estableixen dins de la família, i en aquest àmbit són completament normals. De petits, a tots ens semblava que la nostra família era -no tan sols normal- sinó la mesura de la normalitat. És potser tard (molt més tard) que descobrim la possibilitat d'altres models. I que són normals per als altres. (Canino ha pasat amb discreció pels cinemes, però intueixo que es podrà rescatar i que promet ser una futura pel·lícula de culte).

Vet aquí com la desestructuració esdevé una nova estructura: en tots cas, deuen ser els altres els qui estan desestructurats, perquè hom sempre viu dins d'una l'estructura: la pròpia. Novament una qüestió de punts de vista i per tant de relativisme. No es pot comprendre que els Legionarios de Cristo, l'església catòlica o Mariano Rajoy gosin dir família ben entesa, quan totes ho són. O bé no n'hi ha cap. La pròpia família de Jesucrist no és especialment exemplar: un matrimoni d'edat molt desigual, un embaràs extra-matrimonial, i un fill que s'està a la llar fins als trenta-tres, sense ofici ni benefici.


I si a algú se li fa massa complexa la realitat complexa, sempre pot visitar Todd Solondz i la seva demolidora Happiness.