Elements (i 5): El riu, els rius

Aquest post està induït per alguns lectors dels anteriors,

i per tant dedicar-lo és obligatori: a Lila i Francesc Puigcarbó, just enmig de l'estiu 

Parlar del riu vol dir caure plenament en allò que ara s'anomena la metàfora gastada. De tant usada, més que metàfora ja és quasi una peça arqueològica. Allò que pensem en dir el riu no és que simbolitza la vida, sinó que parlem per parlar, que fem literatura i cita, pura referència. I no obstant, la imatge d'un riu qualsevol ens captiva, ens hipnotitza. Allò que veiem dansar avall davant nostre no és aigua: és nosaltres.

Quan Jorge Manrique va escriure les Coplas a la muerte de su padre la metàfora encara valia, però després cal anar amb compte si no vols repetir-te i avorrir. No és gens fàcil actualitzar-ho, i cal fer-ho subtilment, tal com fa en Marc Recha a Dies d'agost. No parla del riu en sentit extens, sinó tan sols d'una variació: és impossible banyar-se dos cops a la mateixa aigua. Esquiva la metàfora canònica i li troba un matís: potser no podràs banyar-te dos cops a la mateixa aigua, ni tampoc en companyia de la mateixa persona.



Potser per això el riu ha trobat alternatives per a actualitzar-se: la carretera deu ser la millor opció. El cinema va subsituir el mar per l'espai interestel·lar, i suposo que el riu i la carretera són la mateixa transfiguració. Riu i carretera esdevenen sinònims. Però òbviament, l'absència de l'aigua és molt notòria: el riu no és tan sols un traç damunt del paisatge i en canvi la carretera no pot ser res més que una línia quasi imaginària.



El riu va viure una edat d'or a les pantalles. El desgast posterior del concepte no resta valor a les més poderoses visions filmades en aquella etapa. El riu és múltiple i divers, inabastable. L'aigua llueix i centelleja milers de cops per segon. Si vols agafar-la se t'escapa d'entre els dits i apenes si et deixa les mans humides. El fluïd que du el riu no es pot retenir ni empresonar. L'aigua tancada es podreix o s'evapora. Empresonada, la vida s'envileix. Només pot fluir, sense cap alternativa. El riu és la història, ja sigui individual o col·lectiva.



John Houston es mira el riu des de la perspectiva vitalista, desenfadada, de l'optimista essencial. La vida és una cosa interessant i divertida, una cadena de trobades inesperades i d'unions de contraris que són la joie de vivre. Reunir la Hepburn i en Humphrey dalt d'una barqueta que irònicament du el nom de Queen és brillant i enèrgic, un elogi de la vida com a aventura en estat pur, sense tragèdia existencialista. La vida és allò que passa mentre pensaves en altres coses, en el futur o el passat, o en el compte corrent.



Per a voler abarcar el riu, resulta repetitu i innecessari citar altre cop Apocalypse now, tot i que El cor de les tenebres també va ser adaptada al cinema sense versionar-la tant, amb uns eficaços John Malkovich i Tim Roth. Com sempre.



Immersos en el sentit tràgic del riu, també és el lloc on apareixen els cadàvers. Andrei Tarkovski filma una matança massiva en un riu a Andrei Rubliev. El faraó viatja Nil amunt per anar al sepulcre.
El cos flotant al riu és l'inici de nombrosos films, entre els quals es fa difícil triar-ne un. Per a evitar més repeticions, diguem The River King. Sense ser pretensiosa, una bona pel·lícula que reedita tòpics i no obstant sembla nova. A The River King, el guionista es permet jugar amb la física teòrica: la mirada altera l'objecte mirat, de tal manera que mai no podrem saber com era. Potser passa això mateix amb el riu: quan el vols definir n'obtens una fotografia, però la imatge fixa mai no pot comprendre què és el riu.




Brick també és contemporània, i també pretén revitalitzar el cinema negre, incloent el cadàver a l'aigua. Potser per aquest afany de contemporaneïtat urbana, el fluxe de l'aigua no és ben bé el riu, sinó la claveguera.



Deuen quedar moltes coses per dir sobre els rius i els seus germans conceptuals. D'una banda, si bé la carretera ha volgut renovar la metàfora, també o pot haver fet la via del tren. I novament infinitat de vegades. Relacionada amb la mort i el transcurs, potser es pot veure Ceux qui m'aiment prendront le train, que combina tragèdia i comèdia al voltant d'un tren que va a un enterrament.



Tampoc no deu voler dir el mateix en quin sentit hom recorre el riu: no és la mateixa cosa anar riu amunt que riu avall. O bé sortir del riu per travessar les muntanyes, o bé voler-lo posseir en un accés de follia. Conrad explica que riu amunt hom viatja a l'origen, i l'origen és el lloc del mal i l'horror. Riu avall, el significat és evident. El delta és el lloc on ens retrobarem. Finalment.