El cinèfil és un freak

Quan duia dos anys escrivint al blog col·lectiu i diguem-ne generalista de Riell Bulevard, em vaig adonar que em venia més de gust limitar-me a escriure sobre les coses que m'agraden i m'interessen, i des d'una dinàmica estrictament personal. Que són -bàsicament- la literatura i el cinema. Vaig inaugurar els Mil Dimonis amb la idea de cenyir-me a mi mateix, de centrar les energies grafomaníaques en poques direccions i per provar de col·leccionar una llista limitada d'articles (o d'apunts, depèn de com es miri).

Després de recollir algunes aportacions al Riell per arrencar amb un cert coixí argumental, vaig decidir començar pel cinema. No sé quantes hores dec haver passat assegut en butaques de cinemes de barri, del centre de la capital o de pobles. Quantes hores al sofà dels pisos per on he passat, mirant la pantalla (les pantalles: de la TV o del portàtil). En cada lloc on he viscut, afiliar-me al videoclub local ha estat una de les primeres accions: abans d'empadronar-me, ja tenia el meu carnet de cinèfil.


En les etapes barcelonines, aquesta acció es transformava en adquirir l'abonament anual de la Filmoteca. El gust pel cinema comença sent una distracció, és clar: des de bon principi, la indústria del cine es planteja l'objectiu d'entretenir una humanitat ociosa i que necessita fantasies. Partint més del concepte de l'òpera que no pas del teatre, el cinema vol oferir l'espectacle complet: música, interpretació, text, decorats. Com més total, millor. Si Wagner hagués tingut càmeres i cel·luloide, no dubto gens que no hauria muntat ni una sola òpera: possiblement hauria preferit ser el director de Excalibur.


Assistir regularment a la Filmoteca permet descobrir de seguida que existeix un tipus -fins i tot morfològic- de cinèfil. La rata de Filmoteca és un personatge caricaturitzable. Quan la Filmoteca programa clàssics o bé qualsevol cinta d'Andrei Tarkovski, pots posar la mà al foc que t'hi trobaràs determinats individus. Solen dur ulleres i barba, i cabell més aviat llarg. Solen oferir un aspecte descuidat (de vegades estudiadament descuidat). Solen anar sols i seuen més aviat endavant, aprop de la pantalla per evitar qualsevol interferència. No podem parlar d'edats: el cinèfil es renova i es rejoveneix com per art de màgia. Pots provar de distanciar-te'n i de riure: pots permetre't dir que els altres són uns freaks.


No sé en quin moment t'adones que hi estàs enganxat. Com passa amb qualsevol altra addicció, quan ho saps ja és massa tard. A poc a poc i sense adonar-te'n has anat guardant i construint els teus mites: Ozu, Tarkovski, Pasolini, Visconti, Kurosawa, Herzog, Fellini, Buñuel, Ferrara, Murnau. La llista sempre s'amplia. Cada pocs anys descobreixes nous valors, o vells valors que se t'havien escapat fins ara. Jarman, Lars Von Trier, Winterbottom, Recha, Serra, els Cohen, Lynch, Kim Ki-duk, Sokurov.




Quan ho vols pensar, descobreixes que ja ets un altre d'aquells cinèfils, una altra rata de Filmoteca. (Ara me n'adono que jo també duc barba i ulleres). Només et diferencia el fet que no et veus al mirall en aquestes circumstàncies: assegut en una butaca de la Filmoteca. Quan comences a sospitar-ho passes comptes: les entrades comprades al Maldà, al Céntrico i al Loreto, al Maragall i al Ducal, al Verdi. Quan te n'adones és tard: possiblement els diners deixats a les taquilles em permetrien ara conduir un BMW, o potser hauria pagat l'entrada d'un pis en propietat, o d'un xaletet prop de Begur. Posats a triar, que sigui una casa a Menorca, a Son Binidalí.



Però no obstant (sempre hi ha peròs i noobstants), he passat per èpoques de desencís i d'allunyament. Durant temporades he reduït la meva addicció a les programacions de la TV, disposat a acceptar les quatre coses que ofereix. Durant llargues temporades (i ara en visc una) he deixat de comprar entrades als cinemes i he disminuït molt els meus lloguers de videoclub. Miro la cartellera i no m'excita prou. A casa revisc els pocs DVDs que tinc, o guaito fragments pel youtube. Com desencisat, o com alliberat.

Sé que això és passatger.

Tot i que em va agradar, em va costar entendre perquè Arrebato era una pel·lícula de culte. Un dia ho vaig descobrir. Arrebato explica justament això: com el cinema pot ser el teu vampir particular. Explica com una actitud tan passiva com la de l'espectador pot acabar per transformar-te, raptar-te i convertir-te en un ésser estrany.