Els qui som pobres dediquem temps a buscar les virtuds de la pobresa. En Jordi Girbén, l'autor del cada cop més elegant blog Foravial deia fa poc que l'estoïcisme és útil al boletaire que torna de buit. Trobar un argumentari filosòfic (i millor si té la solera dels clàssics) és molt oportú per a viure la realitat que t'ha estat donada.
He de trobar, per tant, la poesia íntima i austera que hi deu haver en els escassos objectes que he dut. Unes inevitables sabates italianes i quatre coses per llegir.
Remena que remenaràs, hom acaba per pensar que en la pobresa hi ha un deix d'aristocràtica austeritat, penso en aquells hidalgos castellans que sabien viure com a nobles arruïnats, tal com diria Jaime Gil al poema De vita beata.
El brevíssim viatge al nord d'Itàlia ha estat ric en imatges. Records que es desvetllen a partir de les fotografies. Igual com de matinada, el so d'aquesta campana propera et desvetlla del son i et diu: que no vivim en un món feliç, però vivim.
No cal gran cosa per moure's, tots els viatges són interiors. Si no és així només fas un recorregut per un catàleg de grandeses, i quina gràcia té? :) La galeria espectacular, m'hi quedaria a viure :)
ResponEliminaMe ha resultado muy sujestiva tu alusión a la dignidad, incluso a la elegancia en la pobreza.
ResponEliminaEs una de esas reflexiones que resucitan imágenes: "Austeridad aristocrática..."
Como el encanto de lo decadente. Lo acabo de volver a ver en Lisboa.
Salud.
Pd: si no te importa lo dejo en castellano porque creo que Don Google me mutila las ideas.
Fa molts anys jo era mariner (per haver fet la mili a la marina ) i havia estat 18 mesos dalt d’un vell destructor de la segona guerra mundial, on encara hi deuria haver els fantasmes dels que l’havien palmat al Pacífic davant dels japonesos. Quan es va acabar tot allò, vaig apuntar-me al rol d’ una empresa que anava a pescar bacallà als gelats mars del nord. Jo volia veure món i ser mariner professional. No sé qui –algun mariner vell i embriac, dintre d’un bar de mala mort- em va fer veure que jo no canviaria amb el meu viatge...Ans al contrari: el viatge seria jo mateix. Em vaig acollonir i no vaig embarcar mai més.
ResponEliminaSalut.
Clidice, si vivieras lo que predicas te ahorrarías una pasta cada verano. La colina donde está el campanario me recuerda al Albaycín granadino; para qué intentar huir de casa, si como decía el viejo marino borracho, el viaje somo nosotros?
ResponEliminaPer aixó no faig vacances, de fet hi estic tot l'any,Lo elegant és no fer vacances, al menys a l'estiu. Deixo aixó per la classe obrera, que aixó de les vacances es un invent dels capitalistes perquè els obrers es pensin que son quelcom, tot plegat per canviar el cul de lloc i poca cosa més, altra cosa es viatjar, però aixó llevat de la Montse que te la mania aquesta de caminar les puestus, ho fan molt pocs.
ResponEliminaJa és, Lluís, que ara m'hagi a posat a escriure del Ludwig Hohl que, no només va gosar elevar la seva misèria econòmica a alçades llegendàries, sinó que, pouant en el seu despullament, en va extreure una obra perdurable: Si tingués calés, molts calés, conservaria malgrat tot molta senzillesa externa, doncs (-no per ascetisme! no per beateria!) ¿què anava a fer amb aquestes coses que no serveixen, que tan sols destorben - pel viatge interior?
ResponEliminaClidice: una de les idees que volia expressar és justament aquesta: el component interior del viatge.
ResponEliminaATB: en castellano me parece perfecto, tu te expresas mejor y el traductor de google no es muy fiable... A mi ya me ha gastado alguna broma.
ResponEliminaAunque estuve en Lisboa hace años, el recuerdo que tengo es justamente esa elegancia en la decadencia que ya me gustaría a mi ver por mi pais, tan aficionado a sustituir las cosas antiguas por teribles inventos de diseño barato.
Alberich: has aconseguit que el teu comentari sigui alhora un dels teus relats sobre la memòria. Gràcies per deixar-lo aquí.
ResponEliminaPepe: ahora me doy cuenta de eso del campanario del Albaycçin. Tienes razón en que hay un parecido... Mira tu si es pequeño (y repetido) el mundo.
ResponEliminaPuigcarbó: la massificació del turisme és un dels fenòmens dels quals, d'aquí a mil anys, els historiadors es riuran.
ResponEliminaGirbén: acabo de llegir el teu post sobre Hohl (fins i tot el cognom li escau, no?). Suposo que en aquesta època que vivim, l'austeritat i la senzillesa fan de contrapès necessari davant l'absurd de les acumulacions i el pastitx.
ResponEliminaTambé acumulem imatges a l'hora de viatjar, però de tantes que n'acumulem al final ja no sabem qué hem vist.
ResponEliminaNo m'agraden gaire els viatges d'avui en dia en que tot s'ha de fer "a toc de pito". Recordo una vegada que vaig anar a París amb uns amics. Vam quedar a la porta del Louvre a determinada hora per tal de que tothom fes el recorregut del museu com més li plagués. Una de les amigues es va fer tot el recorregut del museu en dues hores. De vegades coincidiem en alguna sala i la veies passar depressa i corrents, sense apreciar res del que tenia al voltant. Jo alucinava amb la seva marató. A mi només em va donar temps de veure dues ales del museu i de manera bastant incompleta. Segurament ella va pensar que havia aprofitat més els diners de l'entrada que no pas jo, però estic segura que ara mateix no es recorda de res del que va veure. Així són els viatges avui en dia. Abans la gent que viatjava era viatgera, ara només som turistes.
Petons salvatges.
Panterablanca: pel què fa a mi, hem procurat viatjar tan sols amb un bitllet d'avió i un cop allà anar buscant. Es tracta de caminar molt, agafar només transport públic, preguntar, buscar... I més val visitar pocs museus, millor els petits. però en fi, que cadascú trobi la seva fórmula.
ResponEliminaCertament, cadascú viatja a la seva manera. Els meus viatges són molt pausats. Acostumo a caminar lentament pels carrers del país que no conec, i en el meu cas no acostumo a trepitjar museus... Sento que em falta l'aire i tinc ganes de fugir. No en tinc ni idea de pintura ni d'escultura. M'agrada el carrer!
ResponEliminaI enllaçant-ho, com sempre, amb el cinema, citaria el magnífic viatge de Matroianni per Rússia en cerca de la dona que l'ha fascinat, a "Oci ciorne" de Nikita Mikhalkov. Potser una de les pel·lícules més poètiques i belles que he vist. Un viatge magnífic!
Jo evidentment em referia als viatges totalment programats. A mí també m'agrada més viatjar així, reservant una mica d'espai a la sorpresa (encara que en alguns països més val no tenir-n'hi de sorpreses), i gaudint de tot poc a poc, com fa la Lila.
ResponEliminaTal com dius tu, Lila, a mi també m'agrada el carrer. Crec que un viatge on no és copsa el ritme autèntic del carrer, on no parles mai amb la gent del carrer, és un viatge a mitjes, però... sóc llicenciada en història de l'art i també m'agraden els museus :-)
Petons salvatges.
Ha, ha... m'ha fet gràcia això del minimalisme!
ResponEliminaRealment pensem que ho estem inventant tot i ja ho està d'inventat aquest món!
En fi, veig que ha estat un viatge profitós a nivell introspectiu. És cert que ens podem quedar a casa viatjant mentalment i com a vivència però també és cert que veint nous llocs la ment a vegades fa descobriments importants, encara que sigui la sopa d'all! Una cosa no treu l'altre.
Lila i Panterablanca: la millor manera de conèixer una ciutat és caminar pels carrers, sense pressa.
ResponEliminaCal agafar els transports públics (no el bus turístic) i aturar-se a preguntar i a parlar.
Sobre el bus turístic, però, recomano fer un experiment: agafa el bus turístic de la teva pròpia ciutat i després pensa què has vist.
Sobre museus, no cal veure'ls tots ni molt menys. Els museus mediàtics solen ser una pallissa: excés de gent i soroll, enormes. Però també hi ha petites exposicions, locals menys famosos que permeten descobrir coses.
Recordo bé "Oci ciorne", perquè el Mastroianni fa una interpretació boníssima (les adaptacions de Txèkhov solen sortir bé, perquè el material literari és molt bo).
Galderich: doncs potser sempre arribem a la conclusió que tot està inventat, però també que tot es reinventa. Cal reconèixer que l'austeritat dels convents franciscans té alguna cosa molt especial.
ResponElimina