La pell escrita

Tots hem fet servir la nostra pell per a escriure-hi algun cop. És la superfície que sempre tenim a mà per a estampar-hi signes. Tothom s'ha gravat xifres o lletres al palmell de la mà: l'hora d'una cita, un telèfon, un nom. Algun vincle misteriós uneix la pell amb la memòria: les inscripcions cutànies serveixen per a recordar coses. La pell no és la superfície, com se sol creure: l'Oscar Wilde va deixar dit que no hi ha res més profund que la pell. Que la pell sigui el territori natural de l'eros hi té alguna cosa a veure.

Quan vols que una dada sigui perdurable, la inscripció a la pell rep el nom de tatuatge, és una tradició ritual i màgica procedent d'unes illes llunyanes, tropicals i mítiques. Com que el tatuatge és dolorós, hom suposa que el record queda gravat amb més garantia. En el cas del tatuatge, la lletra entra amb sang.

Hi ha tatautges que recorden el pas per algun lloc concret i important de la biografia: la legió estrangera, la presó, un vaixell mercant. N'hi ha que expliquen el clan al qual hom pertany (o vol pertànyer): Amor de madre, Hell's Angels. N'hi ha que volen retenir una fita eròtica: Manuel, Ivonne, Jose, Tamara (sempre per separat).

Quan hom es tatua ho fa en un instant d'eufòria i de plenitud, quan li sembla que ha assolit una imatge de la perfecció. Ingènuament, o bé convençuda de la trascendència, la xicota que va escriure's Manuel damunt del mugró, o Jose just als ronyons no contemplava la possibilitat que en Manuel la deixés per una de més jove, pocs anys més tard. L'home que es va fer tatuar Tamara al plexe solar no podia suposar que un temps després, la Tamara el duria al jutjat per maltractador.

En el riquíssim imaginari del fantàstic medieval, hi apareix el tatuatge màgic del dimoni: el diable deixa un senyal cutani als seus deixebles. En molts processos de la Inquisició es buscava al cos del reu una marca indubtable de Satanàs, Llucifer, Belzebú, Bafomet. I normalment, acabaven per trobar-la.

En un relat pre-gòtic de 1804 (Les vetlles de Bonaventura, atribuït a Ernst August Klingemann), el senyal del diable és un tatuatge en forma de serp gravat al front del personatge, a la presència del qual atribueix l'impuls de fer el mal.

A la primera escena dels Racconti di Canterbury, el personatge de Geoffrey Chaucer (interpretat pel director del film, Pier Paolo Pasolini) es topa amb un home de rostre tatuat que li fa un advertiment. Pasolini és un creador de la llibertat que es pren moltes llicències (a la mateixa peça, inclou un Charlot anacrònic a l'Anglaterra del segle XIV). Perquè situa un rostre tatuat a l'inici? Quina simbologia hi ha?

(No he pogut trobar la imatge del tatuat de Pasolini, però sí el Charlot fora d'època:  al cartell francès del film, el Charlot del quattrocento balla amb les nimfes).

A la fabulosa, gòtica, grotesca i brillant Night of the Hunter, el malvat Harry Powell du els mots Love i Hate tatuats als dits de les mans dreta i esquerra respectivament. Signe de la follia que el té pres, la dualitat maniquea és una al·legoria de la religió cristiana, que mostra tendències al càstig i a l'amor a parts iguals. La convivència lateralitzada dels dos conceptes remet potser a la famosa frase de l'evangelista Mateu (6, 3): Que la teva mà dreta no sàpiga què fa l'esquerra. En tot cas, l'exhibició dels dos tatuatges és una amenaça constant i terrible, perquè no sabem quina és la mà que ens assenyala.

El tatuatge -com totes les coses humanes- esdevé complex a mida que passa el temps. Després d'uns anys de moda tatuadora, el carrer va ple de tatuatges innocents: papallones i dofins i follets. Solen aparèixer als turmells i les espatlles. Sembla que tan sols buscaven una finalitat decorativa, però qui sap si enllà del calendari, també poden ser signes obscurs d'un temps que més val oblidar. La visió del tatuatge damunt d'un cos -fins i tot quan es tracta d'una innocent papallona art-déco- planteja qüestions immediates: la qualitat inesborrable del tatuatge serà una molèstia per al seu propietari, quan assoleixi una altra etapa de la vida? Hom no sol renegar del seu passat, però segurament tampoc no cal mostrar-lo ni mostrar-se'l cada dia.

Sobre tatuatges hi ha un film clàssic: The illustrated man, basat en textos del sempre interessant Ray Bradbury. En aquest cas, els tatuatges de l'home expliquen històries que poden pertànyer al passat, però també al futur. Bradbury juga amb el temps i les seves paradoxes: existeixen els records del futur? Es poden llegir missatges profètics als tatuatges?

Centrada estrictament en el sentit memorístic del tatuatge, Memento és una pel·lícula que de seguida va ascendir a la categoria de film de culte. Dirigida per Christopher Nolan, home avessat a les complexitats argumentals i estructurals (ara amb Inception, aquí Origen): Un home sofreix un shock emocional que li ocasiona un trastorn de la memòria: cada pocs minuts perd la memòria i no sap què ha viscut. Per a superar el problema, es va escrivint sobre el cos els mots clau que necessita. A poc a poc aconsegueix reconstruir allò que ha passat, tot i que tingui un sentit tràgic i criminal.

El film assoleix imatges corporals impactants i belles, tot i que cau en una inversemblança fulminant: per a aconseguir el resultat que se'ns mostra, caldria que el protagonista fos un autèntic virtuós del tatuatge (de l'autotatuatge?) -i aquesta és una habilitat que mai no se'ns explica.

L'esteta i barroc Peter Greenaway viatja una mica més enllà en la relació de la pell i l'escriptura que se li fa al damunt, i li dóna un caràcter extens. A The Pillow Book, allò que s'estampa al cos és una novel·la completa. Els resultats éstètics són impressionants, tot i que la història entra en una espiral de truculència i complexitat que són, possiblement, excessius. Però hom ja sap les debilitats de Greenaway, que sempre és sinònim d'excessiu.


(Sé que les novel·les i adaptacions al cine de Stieg Larsson tracten el tema, però ni les he llegides ni en sé gran cosa).

Potser caldria dir alguna cosa sobre quan el cos esdevé suport i alhora instrument de la pintura: les performances d'Yves Klein juguen a un joc de miralls molt interessant entre cos, pintura i tela pintada.



El tatuatge té un germà més dolorós encara: la cicatriu també és una forma d'escriptura epidèrmica que explica una història del seu propietari. Les cicatrius que mostra un cos són una narració viva: el llenguatge és el cos en sí mateix, perquè les cicatrius varien amb el pas del temps.

Tot i que moltes deuen ser involuntàries o aparegudes en un quiròfan inevitable, n'hi ha que viatgen fins a l'univers del sadomassoquisme, la follia i la tortura. Consentides o iniciàtiques, hi ha cicatrius esgarrifoses que es llueixen amb orgull. La cicatriu explica que aquell cos ha passat per un infern i n'ha retornat. El cos no era el mateix abans de la cicatriu: hi ha un procés d'elevació vers alguna nova esfera espiritual. La cicatriu és el signe d'Orfeu?

Hi ha un tatuatge esgarrifós que no es pot obviar, i que fa de pont entre el tatuatge i la cicatriu: el número gravat a la pell dels presos als camps nazis. Els dissenyadors de l'estratègia exterminadora mostren un cop més que la maldat és infinita. La intenció va més enllà de marcar els homes com si fossin el bestiar de la cabana. Per si algú fugia o sobrevivia, li deixaven un senyal per sempre: s'havien adonat també d'aquest vincle entre pell i memòria. 



Com que al cine del meu barri ens deixaven entrar sense mirar l'edat (el vell i desaparegut Maragall), de molt jovenet vaig poder veure l'angoixant A Man called Horse, on el cos de Richard Harris sofreix una tortura terrible que l'omple de cicatrius profundament transformadores, i que tenen una lectura espiritual. A través del dolor que marca el cos, el personatge assoleix coneixements que mai no hauria sospitat.

Els suplicis físics de sants i de santes, els cilicis de monges i de monjos estableixen el lligam entre el dolor corporal que deixa senyals visibles i l'ascens espiritual. Alguna cosa d'aquesta vella tradició sobreviu en els nostres tatuatges, àdhuc en els més ingenus.
__________________________
(Aquest apunt continuarà properament a El cos modificat, que no sé quan apareixerà a les pantalles. Però que promet parlar d'amputacions (i pròtesis), circumcisions, anorèxies, ampliacions, extensions. S'admeten suggeriments, és clar ).