La vitalitat del zombi

He hagut de pensar una estona el títol de l'apunt sobre zombis, i per culpa de la paraula zombi. I al capdavall, pensar -com sempre- no m'ha servit de res: no m'acaba d'agradar zombi, però tampoc no li he trobat una bona alternativa. L'oxímoron mort vivent m'agrada encara menys i no és plenament un sinònim.

Sigui com sigui, la figura del mort que torna de la tomba en una segona vida (estranya, grotesca, disminuïda) té una enorme eficàcia en la història de la imaginació i les fantasies. A través de la literatura o del cinema permet lectures socials, filosòfiques i especulatives. Com a reflex deformat de la vida, el zombi ha pres gran quantitat de formes i aspectes, i és una imatge alteritzada de la vida humana.

Fins i tot la psicologia empra el terme, i en el llenguatge estàndard usem zombi com a imatge de l'alienació. Estar zombi (diferent de ser-ho) indica dur molta son acumulada o bé trobar-se sota l'efecte de les substàncies inhibidores. Si has pres estimulants, s'hi escauen més altres monstres: l'home-llop, el vampir, superman.

Es fa difícil determinar el primer zombi. Com en totes les coses de la cultura popular, el primer zombi podria haver sorgit al neolític, quan la humanitat va començar a qüestionar-se què pintaven allà enmig uns éssers amb consciència, i generalment aclaparats pel coneixement de la mort. Els escassos antropòlegs que han afrontat la qüestió (Wade Davis amb un objectiu més o menys sensacionalista) parlen d'un origen efectivament remot: el vudú d'Haití només seria la prolongació d'anteriors rituals africans, i es contempla la possibilitat que a l'Egipte antic existís alguna cosa semblant,

Paradoxalment, una gran majoria de religions vigents prometen la ressurrecció de la carn i en canvi el ressuscitat és un ésser nefast, perillós o repugnant per a l'imaginari popular. Suposo que -reflexiona que reflexionaràs- un filòsof podria dir què vol dir aquesta paradoxa. És a dir: en què quedem? Volem tornar de la tomba o ens espanta aquesta possibilitat?

En el món clàssic, ja existeix una figura pre-zòmbica. Els lèmurs eren morts caminadors que molestaven els humans, a mig camí entre el vampir i el zombi, tot i que també podrien ser simples fantasmes. El Lemur llatí es pot traduir per esperit nocturn, i per aquest motiu ha donat nom als simpàtics micos noctàmbuls de Madagascar. Als lèmurs se'ls aplacava deixant-los castanyes per menjar sobre la tomba, tradició que sembla l'origen de les castanyes i panellets per tots sants: oferint-los menjar al cementiri, s'evitava que l'anessin a buscar pels carrers.

En els relats medievals de la profunda Castella (tot i que el cas té abast europeu) hi ha la figura del mort mastegador, que podia mastegar els veïns o fins i tot a sí mateix: és sens dubte una metàfora de la fam. Els mastegadors són la variant màgica del zombi, perquè sense moure's del sepulcre podien atacar, mitjançant algun tipus de poders paranormals. Quan se n'identificava un, se n'exhumava el cadàver i se li entaforava un pedrot a la boca. Així apareixen a les excavacions de sepultures medievals.

Jesucrist protagonitza el primer relat gòtic: el retorn de Llàtzer. L'episodi no el recullen tots els evangelis perquè no hi deuria haver consens sobre les virtuds morals d'aquesta història. Tan sols Joan, el més il·luminat i fantasiós dels quatre (Jn, 11:41-44). Però fins i tot en aquest cas bíblic, allò que li passa a Llàtzer un cop ressuscitat és un misteri: deambula com un zombi per Palestina, encara? El miracle conté un sarcasme evident de la divinitat, que es burla del sofriment humà: Llàtzer és obligat a morir dues vegades per un caprici del fill de Déu.

L'oncle Howard P. Lovecraft tracta de la qüestió a partir del seu univers particular, especialment a El cas de Charles Dexter Ward. Edgar Allan Poe -no podia ser d'altra manera- l'enfoca des de diverses perspectives (Metzengerstein, Ligeia, Morella, i potser fins i tot a L'ull delator), però no es remet mai al vudú ni sembla que li interessi el zombi paradigmàtic que surt d'Haití.

En una geografia més propera, Salvador Espriu té un relat d'inquietud (però alhora irònic) sobre el retorn dels morts: Letízia -un homenatge al Metzengerstein de Poe escrit des de Sinera.

El canònic Carl T. Dreyer afronta la ressurrecció dels morts a la pel·lícula que més m'agrada de la seva obra (amb permís de la Joana d'Arc). Ordet (del 1955) presenta una ressurrecció en directe en una de les escenes més brutals que el cinema pot arribar a construir. Dreyer, sensible al fantàstic i a la metafísica, filma posteriorment Vampyr, on també deixa una imatge profunda i renovadora del personatge. No és el moment, però el vampir i el zombi són figures properes que caldria comparar des d'una perspectiva iconogràfica i sociològica: representen dues visions complementàries de l'imaginari col·lectiu referit al retorn des de la tomba.



El zombi clàssic és un desgraciat que ha estat despertat de la mort per mitjans màgics, per a ser esclavitzat. El zombi té una voluntat nul·la o mínima: és gairebé un autòmata, una força bruta de treball. El zombi és, per tant, una imatge de l'obrer ideal. No reivindica drets, no cobra nòmines, no protesta.

En termes marxistes, podríem dir que el treballador zombi genera la plusvàlua més alta i és una al·legoria de l'esclau eternitzat per la màgia poderosa de l'amo, del patró.

Aquesta és la lectura que pren White Zombie (Victor Halperin): el 1932 van fer potser la millor i més completa pel·lícula sobre el tema, amb un inspirat Béla Lugosi que dirigeix una plantació amb la força dels esclaus zombis.



White Zombie planteja aquesta vida horrible de l'esclau desproveït de consciència: el malvat Legendre coneix el secret per retornar morts de la tomba, i gràcies a aquest coneixement és l'amo d'una fructífera empresa on els zombis-obrers treballen sense repòs i sense compensacions. Amb aquest punt de partida, l'argument de la pel·lícula tracta una segona possibilitat, òbvia i tant o més esgarrifosa: al malvat Beaumont se li acut que podria tenir una esclava sexual.

Posteriorment, el cinema de terror eròtic ha desenvolupat la figura del zombi sexy, perquè enllaça amb la fantasia delirant de la dona com a cos manipulable, un objecte de carn proveït de sexe. Amb una llarga llista d'exemples que inclouen l'espanyol Jesús Franco (Christine, princesse de l'érotisme - Virgen entre los muertos), i el cinema italià dedicat a explotar les possibilitats eròtiques del gòtic: La morte vivante, Dellamorte Dellamore (una curiosa referència a la necrofília i a Edgar A. Poe, amb un enterramorts impotent que s'excita inesperadament davant dels cadàvers), etc.



I walked with a Zombie (1943) enllaça amb White Zombie. Jacques Tourneur sap construir un film que potser amplia i complementa l'anterior, i també gira sobre el vudú, Haití i l'explotació sexual.


Fins aquí, la lectura gairebé marxista del zombi, que passa per referir-se obligadament a la massa obrera zombificada de Metropolis. Fritz Lang presenta les legions obreres completament alienades, estupiditzades, sotmeses i amb un deambular erràtic més proper al zombi que a l'ésser humà convencional.



La història del cinema no ha deixat anar mai el personatge: malgrat tot, no ha tingut una evolució massa intel·ligent. Si bé Gerorge A. Romero va filmar una excpecional Night of the living dead el 1968, ell mateix es va encarregar de fer-ne infinites seqüeles, cada cop més banals i despullades de metàfora, per acabar amb unes gratuïtes aventures de gent que mossega els seus congèneres i provoca grans dolls de sang contra la pantalla. El cas de Romero és una demostració pràctica i paradigmàtica que -en el cinema comercial- imaginació i pressupost són inversament proporcionals.



A Night of the living dead, Romero sap trascendir l'anècdota. No tan sols és brillant en la planificació, la textura del blanc i negre i els mecanismes narratius, sinó que planteja una visió crítica de la societat americana: racisme, conflicte social, prejudicis morals i religiosos. A les seqüeles, Romero pesca ocasionalment alguna idea (el militarisme, els abusos policials, l'avortament) però sembla que no sigui capaç de fer altra cosa que una llista infinita d'escenes descartades -per innecessàries- a la seva primera peça.

En algun instant d'aquesta evolució, el propi George A. Romero s'adona que el zombi té una vis còmica: és un tipus maldestre, estúpid, brut, primari. A Dawn of the Deads arriba a assimilar-lo a les masses desesperades per la gana que assalten els supermercats i es burla de la misèria i de la fam. Veient aquesta peça prescindible, vaig intuir un to feixista en la mirada de Romero. 

La banalització del zombi arriba al clímax amb Zombieland (prescindible, innecessària), on es du el tema fins al límit de la comèdia d'horror per a adolescents (partint de la idea moderna que un adolescent és un individu buit i ximplet): després hi ha qui es queixa dels adolescents, però els adults hem creat una imatge estupiditzada (zombificada?) d'aquesta etapa de la vida que -no obstant- és força més rica. En la mateixa família de les banalitzacions per a adolescents, s'ha estrenat fa pocs dies Zombis Nazis (Dead Snow). Adolescents, crits i corredisses per un bosc que recorda vagament el de The Blair Witch Project. Suposo que seria senzill prosseguir la saga: se m'acut de seguida una División Azul zombi.



Per fortuna, alguns cineastes han sabut recuperar el zombi i plantejar-se noves qüestions. Amb resultats desiguals, hi ha una llista extensa de títols que (re)visiten el zombi. 28 Days Later sap anar una mica més enllà dels tòpics per a fer parlar dels conflictes urbans. Dead men walking enllaça amb el cinema que es mira amb pànic els avenços de la tecnologia mèdica (com Re-animator, però en un to més dramàtic).

De fet, des de l'origen del gènere zombi s'ha contemplat la possibilitat que no siguin els mags sinó els científics els culpables del zombi, i una poc coneguda peça menor planteja del debat entre ciència i màgia: The serpent and the rainbow, en els inicis de la carrera de Wes Craven i amb un convincent Bill Pullman. La peli es basa en un dels pocs estudis fets des de l'etnologia sobre el fenomen (Wade Davis, 1982).



Però és finalment Les révenants, del francès Robin Campillo qui planteja la millor actualització del zombi. Campillo abandona el gore, les mossegades sangonoses i el maquillatge ad hoc. Les revenants és un film gairebé polític. Prescindeix del terror gòtic i planteja novament el zombi com un problema social. Imagina que els morts ressusciten, deixen els cementiris i tornen a casa. És un film elegant i net, de llum grisosa però lluent que dibuixa un món trist, fred. Amb el·lipsis intel·ligents i vorejant el reportatge documental. En un segon pla molt obvi, hi ha un retrat de la França real.

La vídua es retroba amb el marit mort, que reclama els seus drets conjugals. Et truca a la porta el teu pare difunt. Al capdavall, el pis que tens te'l va pagar la seva herència: hi té dret. La població demana a l'alcalde i les autoritats que resolguin un problema que és essencialment econòmic. Campillo observa el despertar els morts com un seriós problema per als serveis socials i per a la política en general. En una escena central, la qüestió dels zombis es discuteix a l'ajuntament en termes de pressupost. L'estat es veu obligat a respondre al fenomen amb una enorme despesa que no pot assumir: allotjar els retornats, assistir-los, mantenir-los.



Les révenants planteja amb delicada ironia la paradoxa de la ressurrecció massiva, i acaba amb una conclusió lògica (que òbviament no revelaré) però que en certa manera tanca el cicle. Si mai Déu complís la promesa de la ressurrecció, arruïnaria la hisenda pública i ens sotmetria a la crisi dels serveis públics més estrepitosa de la història.

Tal com ho he explicat, sembla que la història del zombi avanci des d'una rica mescla de símbols i de metàfores fins a una simplificació terrible, que podria ser un dels signes de la nostra època. Salvant Les révenants, el zombi experimenta una llarga caiguda en la banalitat. Però no en l'oblit: encara té una vitalitat envejable.