La porta de l'infern

Aquesta tarda un turista ha llençat una ampolla que ha esclatat als meus peus, i m'ha tacat sabates i pantalons. El turista -ximple, borratxo i anglès- ha somrigut sense acabar de comprendre la gesta. La primera cosa que m'ha vingut a la ment ha estat aquell idea de Jean Paul Sartre: l'infern són els altres.



Segurament, allò que he pensat en realitat ha estat que el centre de Barcelona ja no serveix ni tan sols per anar a comprar, quan és estiu. La ciutat està presa per aquests bàrbars, sotmesa a la Pèrfida Albió que deien els nostres avis. Però no obstant, la visió de l'infern també viu en aqueta segona opció. Tot i admetre que en Sartre tenia més raó que un sant, la seva imatge infernal no és prou poderosa. En el nostre imaginari, l'infern segueix sent un lloc poblat de dimonis i de calderes que bullen, de foc que crema eternament: un indret de la geografia. Si l'infern és un lloc, cal que tingui una porta -com tots els llocs.


La porta de l'infern té una característica que la fa única: tan sols permet entrar. Afortunats els qui giren cua abans de creuar-la, i pobres d'aquells que la traspassin. Vet aquí la frase del Dante, i la que va recollir l'escultor Rodin quan la va transformar en escultura. Els qui entreu, abandoneu tota esperança.


La porta de l'infern és el punt sense retorn. Pot tenir l'aparença d'una xeringa, d'un ampolla, d'una obsessió. Pot semblar una dona o un home. També podria ser una idea, un ideal. El père Eugène Cabet es va empescar una Nova Icària a les amèriques, i uns quants el van seguir. Aquella Nova Icària fou la porta del seu infern: perduts a les terres ermes de Louisiana, els expedicionaris moren de gana, o a causa de malalties desconegudes. L'ideal s'ha transmudat en un turment. La transformació de l'ideal col·lectiu en trampa personal és una porta de l'infern, i la literatura de Jorge Semprún l'explica molt bé.


Si volem evitar aquest problema a través de l'individualisme, no hem fet altra cosa que trobar un nou accés a l'infern: les opcions estrictament privades solen conduir a una solitud espantosa, a un no-res estrepitós. Individu i egoïsme es topen en un punt grotesc. El sentit de la vida el donen els altres, i sembla que hom viu també per als altres. Quan ens n'oblidem, ens queda apenes comptar diners o possessions. Hem arribat altre cop a la porta de l'infern, tot i que potser rics, tot i que potser propietaris d'una mansió.


Però en canvi, sempre he sentit un gran respecte per la gent que ha arribat davant la porta i un cop allà han retrocedit. M'en declaro admirador, sincerament. L'univers de les estrelles del pop i del rock, del cinema i de les arts plàstiques ofereixen tots els exemples possibles. David Bowie,  Mick Jagger i Lou Reed deurien fer això, mentre que en Jim Morrisson o en Syd Barrett no van saber aturar-se abans. La porta de l'infern no té criteris ni filtres: et tu qui decideixes si la traspasses.


És possible que hi hagi una tercera via: creuar la porta de l'infern per a no sortir-ne mai més -igualment-, però romandre allà a la vora del llindar, i explicar-ho als altres. Això deurien escollir tant en Charles Bukowski com en Mick Rourke.



Després de l'incident del turista m'he assegut a fer una cervesa en una plaça del Raval que té una enorme mala fama. Segurament, més d'un la troba infernal. No obstant, ningú no m'ha molestat ni m'han dit res. Poc després han arribat dues dones grans del barri, amb bata i sabatilles, i s'han assegut a la taula del costat. Han demanat una tònica i una coca-cola light. Més tard ha arribat una parella. Per l'accent, deurien ser argentins o uruguaians. Arrauxats i calents, s'han masturbat mútuament davant l'astorament general. Després han marxat. A la taula del costat, les dues dones s'han mirat amb un somriure condescendent, i l'una li ha dit a l'altra:
-Ésta película ya la habíamos visto.

L'infern ha estat exorcisat, i ha sortit el sol.