Les filles i els fills d'en Ryan Lean

El pare de les criatures no fou Ryan, sinó David. I David Lean és el pare d'unes quantes obres del cinema que van marcar generacions d'espectadors, de diverses sensibilitats. Jo només en sóc un. Un més i prou. Per als qui agrada l'èpica, les batalles i la intriga política, Lean els va ensenyar Lawrence d'Aràbia. I per als altres hi ha La filla de Ryan.


Una observació de sociòleg diletant: sembla que Lawrence agrada als homes fins a l'entusiasme, i que La filla de Ryan emociona les dones fins a l'extrem de la devoció. Me les remiro: Lawrence planteja amb intel·ligència una reflexió sobre la masculinitat que no estalvia res. Lawrence (el personatge) és valent perquè és imprudent i té un punt de suïcida, d'autodestructiu. Lawrence és bel·licós, sanguinari, violent. Un bon dia es topa amb l'homosexualitat i hi reacciona de forma ambígua, estranya. A Lawrence li agraden les disfresses, els enganys, les pistoles, els deserts, la solitud, les carreteres. A la literatura que ens n'ha quedat, el Lawrence històric és més o menys com el pinten David Lean i Peter O'Toole. Un xicotet ros i blanquet implantat a l'Orient Mitjà, enfrontat a sí mateix. Amb elements d'il·luminat i amb pessics de follia messiànica.


La guerra és el seu locus amoenus, l'espai on es mou com el peix a l'aigua perquè és una societat alterada i masculinitzada. No hi ha res femení en la història de Lawrence, tret del seu propi ingredient femení. Esdevé quasi la núvia d'Aràbia, vestit de blanc i amb gestos delicadament amanerats. O'Toole sap crear brillantment aquesta mescla de bogeria il·luminada i feminitat en un context on tot és el discurs del mascle. Lawrence és inicialment un espia, Mata Hari, la serp sinuosa. Volent-ho o sense voler, Lawrence esdevé un autèntic messies, l'enviat dels déus per a redimir els homes i mostrar-los el camí de la terra promesa: la fantasia masculina més poderosa de totes? Santificat per les tribus de la península aràbiga, Lawrence incorpora la simbologia solar d'Ossiris, el déu-mascle que admet totes les contradiccions: de tots els dilemes, no en resol ni un.


La filla de Ryan és una història tant o més complexa, però a mida que passen els (meus) anys, m'agrada més. Lean no retrata tan sols un individu complex, sinó una societat complexa. Aparentment centrada en la noia protagonista, La filla de Ryan retrata un paisatge amb figures desplaçades, un grapat de gent que estan fora de lloc. El mestre del poble ha estat destinat aquí vés a saber perquè, com. S'ho ha trobat. Algun funcionari li ha prescrit el destí, posant un nom i un segell en un paper oficial. La noia ha nascut aquí, però no ho havia escollit. No ho hauria escollit. L'oficial del destacament anglès no sembla especialment motivat en anar a vigilar els hirsuts irlandesos. El capellà contempla les passions del poble, quan ell volia contemplar Déu.

 

Les figures que esquitxen el paisatge no saben perquè són allà, i no obstant assumeixen que hi són. Ho viuen fins a la darrera conseqüència. Tan sols l'enamorament ho justifica una mica, o bé regala una il·lusió de destí benèvol. Deu ser per això que la trobada entre la noia i l'oficial s'esdevé en un paisatge quasi mitològic, un topos irreal, un oasi, una arcàdia de la naturalesa que sembla més propera als somnis que a la realitat.


Perquè la realitat és una costa abrupta i violenta, de roques aspres i de lluites. El mar lluita contra la terra, i els independentistes lluiten contra l'imperi a la línia de les ones. Tot és una frontera en conflicte permanent. Lean filma els personatges i els comprèn a tots, no se'n deixa cap. Potser maltracta les actituds conservadores i excloents del poble, la brutalitat xenòfoba. Però Lean explica que rere qualsevol fet humà hi ha emocions, temors, esperances i sobretot una lluita personal -individual- per trobar algun reflex de felicitat. I la molt complicada qüestió de la pertinença a un grup: i tu, de quin grups ets? Poc ingenu, Lean també diu que aquesta lluita és una lluita perduda. Els paisatge, finalment, engoleix les dones i els homes.


On hi diu paisatge pots posar-hi història, univers.