Cal estar boig per viatjar (Gadjo dilo)

El dia que em decideixi a dirigir la meva pel·lícula, podria coincidir amb el dia de la gran tempesta solar que malmetrà tota la informació guardada per mitjans digitals, magnètics o de la tdt. Mentre pugui, però, encara puc pensar que podria fer com Tony Gadlif quan va dirigir Gadjo dilo o bé l'Estranger foll, en una remota referència existencialista a Camus. Un sol actor (la resta no són professionals), un bon punt de partida i tot un paisatge per descobrir.

M'agradaria fer el film simètric de Gadjo dilo: un romanès arriba a Catalunya buscant la intèrpret d'una cançó que va sentir allà, un dia, per casualitat. Òbviament, hem de situar la història abans de Google (a.G.).


Vaig veure Gadjo dilo al cinema Maldà, prop de la plaça del Pi. Deuria ser ben poc abans que ens fiquessin a l'economia de l'euro. Estic disposat a afirmar que vaig pagar l'entrada en pessetes (posa-n'hi quatre-centes cinquanta), i que en sortir hauria emigrat de pet a Romania, pagant en pessetes totes els canvis de moneda que hagués calgut. Em va fascinar.

En aquells temps, Romania era molt més lluny que avui, atansada per les polítiques europeïstes del senyor Aznar i els seus amics integradors. Fa deu anys, la idea d'estranger associada a Romania sonava molt bé: era quasi exòtica i dels romanesos en sabíem ben poca cosa. Jo coneixia Mircea Eliade, Ionescu i Cioran.

Avui en canvi, acabo de comprar una salsa de mostassa romanesa extraordinària: Mustar cu hrean, lleugerament més picant i de textura més interessant que la de Dijon -ara em sona tan avorrida com Nicolas Sarkozy. Aprop de casa hi ha un supermercat modèlic, lluminós, endreçat i on t'atenen amb un somriure i al damunt et regalen mostres gastronòmiques de la Romania.

La idea de l'estranger perdut en un país llunyà potser encara funciona vista des d'aquí, com una proposta d'aventura exòtica, divertida i literària. Potser en Joseph Conrad no pretenia res més que això quan va escriure Heart of Darkness: explicar l'aventura d'un tipus occidental en terres remotes, rodejat de persones amb costums estranys.

Conrad no deuria imaginar que als inicis del XXIè segle, l'aventura fos una categoria de la qual els occidentals n'hem quedat desposseïts, a no ser que paguem el forfait aventurístic. Conrad no hauria sospitat que l'aventura seria una simple qüestió de tarifes i de taxes, ofertes, mercat.

En canvi, estem rodejats de gent que viuen una aventura llarga i intensa. Són aquí, al voltant. Sociològicament se'n diu emigrants. Me'n sortiria, jo tot solet i buscant feina, a Bulgària? Me'n sortiria a Sofia o a Bucarest? Sabria obrir una botiga de productes catalans al centre de Timisoara? Pa amb tomàquet envasat al buit, bisbe de Camprodon, formatge de cabra d'Albió, fuet de can Tarradellas, Rom Pujol i vins amontillats del Priorat serien prou eines per a mantenir el meu cos en vida?

Gadjo dilo planteja una qüestió molt occidental: un francès de casa bona troba una cinta de casset on hi ha gravada una veu excepcional -i romanesa. El xicot francès no vol plegar fins que no trobi la cantant, perquè li semba la millor veu que ha sentit en la vida. Sol i sense saber un borrall de l'idioma, se'n va. Els romanesos es riuen d'ell, sí, i alhora l'acompanyen i li donen menjar i beure.

Quan els romanesos van rebre el missatge televisiu de la Unió europea que els prometia una vida molt millor a Europa (a la vella Europa) van venir sabent que aquí no cantem massa. Som gent més ensopida i d'anar per feina, i més de seny. Van venir sabent més o menys el concepte dels cants de Sirena. Però Aznar i Berlusconi i Blair sabien molt bé què vol dir reclutar mà d'obra barata i sense despeses duaneres.

Tot això diu Gadjo dilo. En realitat, una gran part del que jo he dit no ho diu Gadjo dilo. Ni de bon tros. Proposo un petit joc: veure aquest emigrant francès que se'n va a Romania buscant l'emoció de l'art i després pensar en l'obrer romanès que se'n vé, buscant la supervivència. Pensar en quina opció l'aventura és més adrenalínica, més real.