A room with a view és una pel·lícula de James Ivory, però no en parlaré. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, explicarem quina vista té la cambra d'un hotel -cèntric i de luxe- que ocupa el diputat José Antonio.
En José Antonio és aquell diputat democrata-cristià que fa poc opinava sobre la malaltia de l'homosexualitat, i que reclamava suport psicòlogic públic per als gays que es vulguin redimir.
El diari El País (el dia 15 de juliol, però ho podien haver publicat el 18, que és una data més significada per al José Antonio) li va posar un fotògraf i una redactora que el van seguir durant dotze hores. És un bon reportatge, que recull la feina però també els detalls íntims, els capricis i les febleses de l'espartà José Antonio.
Per anar a la feina, el diputat es nua al coll una corbata regalada per la senyora Koplowitz. Mira si és fàcil ensenyar el llautó: n'hi ha prou amb detall com aquest. En Paco Camps té feblesa pels trajos, i en José Antonio per les corbates. Al vespre, sopar en un restaurant fashion i de luxe amb altres diputats de Convergència.
Desconeixem qui paga, però Saül Gordillo, a l'Avui del dia 22 de juliol, parla d'un hotelet de 1.000 euros (si hi vols fer aquest esmorzar). El mateix Gordillo lamenta que en temps de vaques flaques, un catòlic tan integral i militant com en José Antonio exhibeixi corbates cares, i esmorzars i sopars principescos.
Si la factura la paga impecablement el partit, l'estat, en Millet o la Sra. Koplowitz no és el cas. En aquestes alçades, ens deixaria tant indiferents una opció com l'altra. Ja sentim una mena d'esgotament, l'aire se'n va dels pulmons. Estem exhaustos i sobretot avorrits. Terriblement avorrits.
Tot això ja només s'arregla a la valenciana: amb mascletà i falla. Cremant els ninots. Com diuen a Itàlia, un bel morir tutta una vita onora.
Per a llegir el reportatge de El País:
http://www.elpais.com/articulo/espana/horas/sombra/Duran/elpepuesp/20100715elpepunac_2/Tes
El problema no és el que fa el teu amic José Antonio sinó tots els José Antonio que tenim. Veure el luxe amb el que circula pel món m'ha fet entrar basques! I pensar que la factura la paguem entre tots...
ResponEliminaNo és tan sols qui paga -insisteixo- sinó perquè aquestes conductes existeixen encara. I aquest home és tan sols un exemple, és clar.
ResponEliminaSón els “pares de la pàtria” i gaudeixen del seu dret a usdefruitar el país.. Molt em temo que el monopoli de la masceltà i de les falles el tinguin ells. Històricament no han tingut manies en encendre les que calguin per mantenir els seus privilegis...
ResponEliminaEl Palace és un dels Hotels més luxosos i cars de Madrid, de fet, és on normalment s'allotgen els de CIu que treballen? allí, i és què como diria el meu pare: de pagar jo a pagar el altres quantes t'en foteries?
ResponEliminaS'ha de dir que hi ha diputats i més encara diputades que lloguen un piset i es fan la vida allí.
Alberich: aquesta actitud és un clàssic. Pensen que ells han servit el pais i ara el pais els ha de servir a ells.
ResponEliminaPuigcarbó: tens raó que hi ha altra mena de polítics, i és cert això del piset. Fins i tot compartit. És una dada més que cal tenir en compte a l'hora de votar (si és que anem a votar).
Hola Lluis
ResponEliminaEm pas per agrair la teva visita al meu humil tuguri i fer una ullada al teu.
Comparteixo la teva afartament de segons quins personatges del panorama polític.
Josep Antoni sol percebre per l'esquerra oficial espanyola com un polític responsable que "contribueix a la governabilitat del país" (espanyol) fugint de posicions maximalistes en el que al territorial es fa i mantenint una ambigüitat calculada i útil en la negociació sense fi amb el govern de Madrid a favor de l'autogovern de Catalunya.
La dreta espanyola, però, crec que el repudia per nacionalista o per català, o per ambdues coses (ells odien per poca cosa, com saps) i en aquest joc li retreu i es mofa de la seva falta de "puresa de sang "que, segons ells, converteix en absurda la seva posició política.
Al meu, que tot això de les reivindicacions de diners, fronteres i sangs em toca de lluny, em sembla un representant d'aquesta dreta burgesa, cristiana però democràtica, perifèrica i il.lustrada, amb un essencial component econòmic liberal, amb la qual poc comparteixo però que tan característica i dominant és a Catalunya i tan necessària seria al sud de l'Ebre en lloc del carpetovetònic i repulsiu nacional-catolicisme caspós i rude que ens espanta.
No obstant això em crida l'atenció que tu també li neguis el seu veritable nom al polític català, el que ell reivindica per a si: "Josep Antoni Duran i Lleida.
És per això de l'origen també?.
Una salutació afectuosa Lluís. Espero que això sigui l'inici d'una llarga i fructífera relació blogosfera, que són les que a mi m'agraden.
Pd: He utilitzat el traductor de Google, ja que per desgràcia, no domino el català encara. Espero que se'm entengui.
ATB: benvingut! Mentre et llegia intuïa el traductor de Google, que funciona bé però deixa senyals evidents. T'agraeixo que pengis el comentari en català, però si ho fas en castellà em sembla perfecte.
ResponEliminaTens raó que potser la dreta espanyola hauria de mirar-se el Duran i imitar-lo (en algunes coses). També t'he de dir que de tant en tant perd la compostura i deixa anar idees menys il·lustrades però en fi...
NO sóc gens essencialista, i si l'anomeno "José Antonio" no és per negar-li el pedigree, sinó perquè té una passat falangista que li hem d'anar recordant.
Salut i fins aviat!
Confesso que avui m'hagués agradat que haguessis parlat de la pel·lícula.
ResponEliminaMarta: només ha estat un breu parèntesi. Procuraré que no es repeteixi.
ResponEliminaOhh, quina pena! Confesso que a mi també m'ha passat com la Marta. He entrat al lector de Google i quan he vist la foto de la peli he pensat:"que xulo! Avui parlarà "d'una habitació amb vistes". Quan he començat a llegir el post i he vist que parlaves del tal Jose Antonio gairebé m'ennuego de cop.
ResponEliminaVaja, quin ensurt! Ara que ens tenies tan ben acostumats amb els posts cinèfils...
No sé perquè he tingut un dejà-viu i posaria la mà al foc que del tal Jose Antonio ja n'havies parlat al Riell Bulevard. Bé, suposem que l'actualitat t'ho ha posat en safata per recuperar un dels personatges clàssics del Riell...
Fa temps que de determinats polítics ja no n'espero res i encara em produeixen més cansament quan surten en aquests reportatges vanagloriant-se de la seva meravellosa vida. Determinats polítics de determinats partits tenen actituds de funcionaris (i que consti que no tinc res contra els funcionaris!) que viuen una vida com si hagués de ser vitalícia ignorant que si estan on estan és perquè hi hagut algú que els ha votat.
El tal Jose Antonio sempre m'ha donat la sensació que juga el joc de la puta i la ramoneta. A Catalunya és moderat catalanista i a Espanya és un moderat polític espanyol que no li importaria contribuir en la causa tenint un ministeri.
En fi...si m'haig de quedar amb algún tipus d'habitació em quedo amb les de la pel·lícula i no amb les dels polítics.
Gabriel: et demano disculpes per haver-te tallat el rotllo d'aquesta manera. Si em poso a la teva pell, comprenc que això no es fa.
ResponEliminaTens raó que en J.A. ja havia estat tractat al Riell, però és que tot sovint ho posa molt bé per fer-ho. Em penso que aquesta espècie de polític està esgotat. Encara que ells no ho saben, ja són zombis. Esperem que les generacions que venen ho portin diferent i abandonin aquesta actitud funcionarial, però també centrada en uns personalismes absurds. Aquest sol ser un tic de la seva coalició, però en general dels qui porten massa anys fent una feina que no pot ser una professió.