L'antic Costa i Llobera

Eppur si muove?

Per fortuna, en els darrers mesos s'observen veus noves (i no tan noves) que parlen de renovar l'escola. Més que renovar, sacsejar. Hi ha qui parla (al·leluyah!) de revolució. Deu ser un moviment important, perquè fins i tot hi ha hagut debats a la TV. Fa poc he pogut escoltar l'Eduard Vallory, que és una de les figures a tenir en compte quan es parla de renovació. Ha estat ell el qui ha emprat el terme "revolució".

Cal que pensem seriosament a revolucionar l'escola. I l'institut. I algun dia, si pot ser, la sacrosanta Universitat, on encara hi ha professors dalt del púlpit dictant llarguíssimes perorates magistrals.

La Fundació Jaume Bofill (entre d'altres) proposa un projecte ben elaborat, Escola Nova 21, que confio en què porti cua. Un dels propòsits dels renovadors és pressionar la institució des de baix cap dalt, que és com es fan les coses al segle XXI. Cal confiar en què allò que ascendeix és més profund i més real que allò que descendeix des dels ministeris i les conselleries. En temps medievals, en Ramon Llull va parlar de "caure amunt". Genial.

L'escola catalana té un diagnòstic pobre i un pronòstic incert. Foucault parlava de la institució escolar com una de les institucions conservadores, una eina del poder per perpetuar-se. Queden molt lluny els temps dels moviments pedagògics renovadors, que van florir al final del franquisme i que es van pansir en la languidesa d'una democràcia insípida i mediocre. No es pot viure dels records i la nostàlgia. No pot ser que l'escola vagi pel darrera de tots els canvis, quan la matèria amb la qual treballa és el futur, quan el futur és el seu objecte. Els homes i les dones que ens han de rellevar.

Ara ja fa una colla d'anys que treballo a l'educació primària, i de vegades recordo l'escola on vaig anar, de petit. El Costa i Llobera, que molts anys enrere va liderar el moviment pedagògic que va prendre el nom de "escola activa", un terme potser confús i malauradament aigualit.

Sempre m'he demanat, amb una certa angoixa, com pot ser que recordi una infantesa escolar més progressista i avançada que aquesta que tenim avui. Parlo dels anys 70. I fa poc m'he esgarrifat en llegir sobre l'educació a les escoles jesuïtes del segle XVII: hom diria que vivien en una idea de la pedagogia més avançada que la nostra.

El Costa i Llobera dels anys 70 distava molt de ser perfecte, i a més a més diria jo que es vacil·lava entre teories i praxis. Li retreuria moltes coses, però també n'enyoro algunes. Els retrets serien injustos, perquè amb la mirada del 2016 no és correcte jutjar el 1975. Però és obvi que volien avançar, i que en aquest propòsit hi havia un desafiament molt valent i molt noble. Aquells mestres pretenien educar homes i dones per al futur, un futur de diàleg, de creació, de debat, de llibertat, d'experimentació.

Als 70 jo era un nen normal però dels que volien anar a l'escola. Lamentava les vacances massa llargues a l'estiu. L'escola era el lloc on passaven coses. Als 70, en una família pobre i en una ciutat esgarrifosament grisa, l'escola era el millor de la vida, el millor que et podia passar. Recordo aquell semi-soterrani on hi havia el taller d'educació plàstica, ple d'estanteries amb eines, pots de pintura, quilos i més quilos d'argila roja, pinzells, taulells i tamborets, un autèntic taller de creació. Recordo el mestre que ens llegia contes de terror els divendres a la tarda (Els mites de Chtulhu!), que ens plantejava preguntes sobre el sentit de la vida (preguntes que encara em ressonen i de les quals encara busco la resposta -que no trobaré).

Se'm fa estrany i trist: on és aquell fluxe d'una pedagogia agosarada, on és el capital de pensament educatiu que es va generar fa 40 anys?  Com és que la democràcia i l'escola pública han diluït aquella pedagogia fins a deixar-ne quatre illes exòtiques? Ha estat culpa de la funcionarització del mestre, de les inèrcies, de les polítiques educatives erràtiques i temeroses, de la mania burocràtica, de l'obsessió quantitativa per avaluar resultats?

Un dels records que tinc de l'escola és el del dia en què em vaig acabar de llegir el darrer llibre de la biblioteca de sisè, i em van dir que em permetien començar per la de setè, que encara no em tocava. Un altre és de quan em deixaven anar al taller d'art a pintar, malgrat que tampoc no tocava. Els debats, les votacions, els treballs en grup, les classes al pati, que no em posaven deures per fer a casa, que ens animaven a preguntar i interrompre, a proposar.

Sóc incapaç de dir quina part del què sóc avui ho dec als mestres de l'escola. El meu amor per la llibertat? La capacitat per crear en més d'una disciplina? Les ganes de preguntar i d'incordiar? L'impuls incontenible per pensar pel meu compte, peti qui peti? La curiositat per saber-ne més?

M'agradaria pensar que alguna de les coses que vaig viure llavors, allà, també tinc la capacitat de transmetre-la als alumnes d'aquí, d'avui. Però reconec que no ens ho posen fàcil. Per això estic content de saber que alguna cosa es mou, per fi. No podem permetre que la societat i la cultura i la política vagin tres (o deu) passes per davant de l'escola, ni que persisteixin en mans de quatre privilegiats. La matèria prima de la nostra feina, aquests nens i nenes, no s'ho mereixen. Es mereixen i necessiten créixer per al món futur, que ja no serà mai més el dels obrers de la fàbrica. Les virtuts que els faran ser persones protagonistes del futur no són l'obediència, l'ordre, la submissió.

Les virtuts que els faran protagonistes són més aviat la creativitat, el pensament, la responsabilitat i l'autonomia (o la independència, si es prefereix).

Ara recordo, com si fos un somni a mig evaporar, aquella conversa amb el tutor de cinquè (que fumava Ducados a l'aula, tan tranquil). El meu pare, que era un home tradicionalista, conservador i molt d'esquerres, se li havia anat a queixar que el seu fill encara no sabés multiplicar i dividir amb números fraccionaris. El meu pare tenia por que, en el futur, jo fos un home deficitari per no haver après a operar amb quebrats als 11 anys.

El mestre em va venir a trobar, em va explicar la conversa amb el pare i em va dir:
-Aprendre a multiplicar quebrats ho pots aprendre en cinc minuts, és una cosa mecànica. Ara t'ho explicaré, i així quan arribis a casa li ho podràs dir a ton pare perquè es quedi més tranquil. Però després d'aquests cinc minuts vull que tornis a dibuixar a classe, a fer preguntes, a interrompre i a quedar-te badant, o imaginant mons impossibles.

Això passava als anys 70. No és la nostàlgia: és que no podem llençar la memòria. Els nens i les nenes d'avui han de construir memòries així per ser persones completes i complexes, de grans. Això no és fàcil. Ni barato. El futur no entén d'austeritat pressupostària. El futur depèn de la nostra generositat extraordinària per canviar, per gosar canviar.