Les cares de Bélmez, el retorn

  

El misteri de les cares de Bélmez es va dissipar en el no-res dels fantasmals anys de la fi de Franco (que no del franquisme). Aquells rostres d'ultratomba que apareixien al menjador d'una casa miserable de Bélmez de la Moraleda, a la província de Jaén, encara no sabem què significaven, més enllà d'una falòrnia trista. Un símbol, una metàfora. Però... de què? Un desesperat intent de retorn a l'Espanya obscura i obscurantista?

Recordo aquells anys: les cares de Bélmez em van esgarrifar. Jo en tenia vuit o nou, i em temo que aquelles aparicions indiquen la meva propensió, ja inguarible, a interessar-me pels enigmes de l'altra banda del mirall. La meva fascinació primerenca per un imaginari tèrbol, per l'esoterisme. És una tendència de la qual ja no me n'escaparé mai. Entre altres raons, perquè em continua fascinant. De les cares de Bélmez a les lectures de Jodorosvky hi ha un pam.

També és gràcies a aquelles carotes esgarrifoses que em vaig apropar als llibres més obscurs de Carl Jung. I tal vegada a elles els dec l'apropament a Lovecraft, a Joan Perucho, a Thomas Ligotti, a les biografies de Madame Blavatsky (via per la qual vaig arribar a l'esoterisme d'un poeta portuguès anomenat Pessoa), a l'espiritisme, a Boris Ouspensky, Gurdjieff, a Amalia Domingo Soler, a Aleister Crowley:  potser més de la meitat de la meva vida ha transcorregut en el corredor que vol fugir de la llum per comprendre les ombres.

Des de fa tres dies visc en estat de commoció. Les cares de Bélmez han retornat. Aquest cop són als carrers de la meva ciutat i de Barcelona. Inesperadament, duen el nom i el cognom espampat al dessota dels rostres, com si des del més enllà tenebrós se'ns vulgués explicitar que l'horror ja no és un secret. Es diuen Francesc Homs i Artur Mas.

La primea impressió fou d'un ensurt corglaçador: vaig témer que no fos víctima d'un malsòn d'aquells que ens fa creure que ens hem desvetllat, quan en realitat continuem al món de la tenebra. Com un parell de Freddy Krugers catalans. I altra vegada em demano quina obscura intenció hi ha darrera d'aquesta necessitat de mostrar, per fi, el rostre repugnant que s'amaga rere la màscara.

A quina mena d'inframón ens conviden les cares bubòtiques i zòmbiques d'Homs i de Mas que pengen dels fanals, pels carrers? És un assaig de fer-nos reviure els terrors medievals del caos i la destrucció que ens sobrevindran si no obeïm els señoritos de mierda que representen?

Expressen tan sols el reconeixement de la culpa i el seu propi terror a desaparèixer en el no-res? Tal vegada els fantasmes no pretenen espantar: tan sols ens volen fer partíceps del seu espant, l'horror que senten de viure en un univers de mort i de cendres grises, com aquest gris dels rostres que el vent de les ciutats gronxa suaument, en un final de tardor estranyament càlid, preludi d'alguna insania malèfica.

Els rostres d'Homs i de Mas, tan propers als rostres de l'ultratomba del final del règim de Franco que foren les cares de Bélmez, em troben quan ja sóc un home arribat a l'edat madura. Em fan somriure, em conviden a un vòmit quasi irònic, sarcàstic i cansat. No tenen el poder evocador i màgic que els rostres de Bélmez van dur el jovenet que fiu a voler saber-ne més del què passa a l'altra banda, al costat de les ombres.

Si fos ara quan jo tingués nou o deu anys, és probable que no em fixés en aquestes carotes de reu, de quasi mort, d'ànima en pena. El progrés no ens ha dut cap poesia.