Hi ha un misteri que ni tan sols els filòlegs més analítics no saben resoldre. Es tracta d'un misteri inscrit a les primeres frases d'un text. En aquest cas, parlo de novel·les. Un sentit (el sentit estètic? la intuïció artística?) ens permet discernir, des de les primeres paraules, si ens trobem davant d'un text amb ambició literària (amb ambició artística) o bé davant d'un text mediocre que tan sols pretén entretenir una estona el lector i convidar-lo a una banalitat de to burgès, a una superficialitat barbitúrica que remet als partits de futbol i a les pel·lis de James Bond.
Què fa que ho sabem des de la primera plana? Passa el mateix davant de la música. Davant de la pintura, del cinema... en els primers compassos (quasi inaudibles) de la Simfonia número 3 ja saps que Gorecky és un geni, com també saps en els primers minuts de Melancholia d'en Von Trier que la cinta és una obra d'art. Vista amb visió perifèrica i de lluny, saps que "El concert" d'en Marc Chagall és una obra mestra de la pintura.
És la intenció? És una misteriosa (i sagrada) capacitat per fer art amb paraules, pigments, notes o fotografia en moviment? Paraules, tubs de pintura i notes musicals són simples signes, instruments. Eines a l'abast de més o menys tothom que hagi accedit a una certa instrucció. Malgrat que l'aprenentatge i la instrucció estiguin adquirint categoria de privilegis, de moment encara mantenen una certa aparença d'universalitat. L'art, però, roman en la nebulosa del què no sabem dir. No és pas per casualitat que encara ens calgui recórrer a Aristòtil, que va morir uns 300 anys abans que nasqués Ponç Pilat (el personatge històric contemporani del mític Jesús de Palestina).
Desenes de filòsofs s'han esforçat en delimitar la qüestió, situar-la sota la llum de la raó i del pensament. I no obstant això, el misteri sempre roman allà, una mica més enllà. Rimbaud, com Verdaguer, foren artistes en majúscules, i Carles Duarte un poeta buròcrata de cap de setmana. Ens ho diu un sentit trascendent, impossible d'explicar.
Desenes de filòsofs s'han esforçat en delimitar la qüestió, situar-la sota la llum de la raó i del pensament. I no obstant això, el misteri sempre roman allà, una mica més enllà. Rimbaud, com Verdaguer, foren artistes en majúscules, i Carles Duarte un poeta buròcrata de cap de setmana. Ens ho diu un sentit trascendent, impossible d'explicar.
La novel·la de Chirbes "En la orilla" comença amb una frase breu que també fa de primer paràgraf. Aïllada del paràgraf següent, diu així:
26 de diciembre de 2010
El primero en ver la carroña es Ahmed Ouallahi.
N'he tingut prou amb això per saber que volia llegir aquesta novel·la. Fa temps que no vivia aquesta emoció. Sentir que necessitava llegir perquè n'aprendria coses, perquè hi trobaria allò que li demano a una novel·la: que no m'enganyi amb la mediocritat i la falta d'esforç sota l'excusa de l'entreteniment, que em qüestioni i que em situï davant de la voluntat de fer art amb les paraules.
Si em vull entretenir, m'estimo més passejar pel carrer o mirar el programa del Gran Wyoming abans de llegir un mal llibre. Ras i curt (o clar i català): és millor jeure al sofà i mirar el sostre blanc que sostenir un exemplar de Dan Brown entre les mans. (Substitueix "Dan Brown" pel llibre que encapçala el rànking dels més venuts o per una novel·la d'en Martí Gironell).
Chirbes és d'aquesta mena d'escriptors que no van voler la fama ni van pretendre el reconeixement dels mitjans. La seva feina era escriure, no pas fer de venedor ambulant. Diuen que, antigament, els artistes pintors treballaven sabent que serien reconeguts enllà del temps, potser a la vellesa o després de la mort. Tal vegada en aquell temps antic, sense les nefastes eines maniàtiques de la comunicació ultrarràpida, l'artista sabia que l'art és lent, difícil. En cada pàgina de Chirbes hi ha l'esforç per construir un text on tot és important: la narració i també la tria de les paraules, la recerca de la sonoritat, el contingut.
Les novel·les d'en Rafael Chirbes se les llegiran d'aquí a 100 anys i hi trobaran plaer estètic. A en Brown no el recorda ni cristo. El primer va morir pobre, l'altre viu ric. Escollir un dels dos camins és una elecció de risc personal. Sense dreceres ni marrades: només hi ha una vida. Això són els fets.
La novel·la es llegeix i se subrtalla, el llibre esdevé no tan sols l'objecte d'una lectura que avança si no també que s'atura i que retrocedeix. Esdevé un material per pensar.
Amb una certa concessió a alguns preceptes de la novel·la negra (la troballa d'un cadàver a les primeres planes), "En la orilla" és una mirada al passat immediat. És cert que es parla de la crisi econòmica i moral que vivim, i que analitza amb crueltat qui som, com vivim. El joc entre la víctima i el culpable esdevé complex. L'Esteban, el protagonista, és víctima de la crisi econòmica espanyola: ha hagut de tancar el negoci. Però també és culpable: en tancar el negoci, ha enviat a l'atur els qui treballaven per a ell.
Aquests són els fets i la seva veritat, tal com diria Bertrand Russell. La resta seran interpretacions elaborades amb la intenció de doblegar la realitat cap allà on ens convé més, cap a aquella versió que ens dóna alguna mena de benefici o que ens estalvia de continuar pensant, o que ens exculpa. Wittgenstein parla de fenòmens i de fets, no pas d'interpretacions.
L'Esteban és l'home unidimensional de la gran literatura europea del segle XX. Es defineix pels seus projectes fallits, els somnis traïts, una buidor metafísica que navega per les planes i que s'emmiralla en la buidor que intuïm, la que presideix l'univers, la que ens va obligar a imaginar déus lisèrgics, la cura pal·liativa que ens vam empescar per sobreviure.
A "En la orilla" de Chirbes, la crisi econòmica que va manifestar-se el 2007 és el marc conceptual on, com en un altar sacrificial, hem cremat la moral i on hem liquidat els valors abans de saber per quins valors i per quina moral els substituïrem. És racional presumir que hem escollit el buit, el no-res o un retorn al temps medieval i a la pre-il·lustració. Un viatge enrere, enlluernat pel romanticisme individualista que condueix tant a l'independentisme català com a la saga "Crepuscle" entre d'altres renúncies ètiques i estètiques.
El títol explica que els cadàvers es troben a la riba, fora del flux dels rius. I que estem deixant milers de persones a la riba de la societat. El més terrible del cas és que (només amb una lucidesa mínima) ens hem de demanar si jo també sóc un cadàver a la riba malgrat que conservi l'aparença dels vius (explicaria això l'auge del cinema que tracta de zombis?: sospitem que hem canviat la vida per un simulacre pútrid?). Estic preparant l'escenari perquè el meu fill sigui un zombi o un cadàver a la riba mentre celebro que l'atur m'ha passat de llarg?
El títol explica que els cadàvers es troben a la riba, fora del flux dels rius. I que estem deixant milers de persones a la riba de la societat. El més terrible del cas és que (només amb una lucidesa mínima) ens hem de demanar si jo també sóc un cadàver a la riba malgrat que conservi l'aparença dels vius (explicaria això l'auge del cinema que tracta de zombis?: sospitem que hem canviat la vida per un simulacre pútrid?). Estic preparant l'escenari perquè el meu fill sigui un zombi o un cadàver a la riba mentre celebro que l'atur m'ha passat de llarg?
Ens comportem com petits Saturns devorant els nostres fills, amb l'agreujant que no ho sabem o ho sabem a mitges i no ens importa, o creiem que no tenim temps per aturar-nos a pensar en aquestes coses.
La prosa de Chirbes, segons llegeixo tot investigat per la xarxa, té molt de ressò en la traducció alemanya. Tal vegada en aquell país hi ha una exigència més alta, o tal vegada el pessimisme radical de l'autor troba més empatia en l'univers culte i d'arrel protestant (el protestantisme és, indiscutiblement, una benedicció -tal com el catolicisme una maledicció bíblica).
L'estètica del pessimisme filosòfic i existencial és una tendència que augmenta en bona part del món (del món més enllà del Pirineu, és clar) després d'un temps de decadència i de descrèdit: la crisi financera ens ha dut a recuperar una mirada més intel·ligent sobre la vida i sobre la societat humana.
Aquest pessimisme esdevé art en mans dels grans creadors, que no pas per casualitat provenen del nord on el poeta imaginava la gent rica, feliç i culta. I fem bé de continuar mirant què passa al nord, perquè el sud mostra un esgotament i una feblesa i una mediocritat properes a l'estupidesa (i al nacionalisme i d'altres bajanades derivades de considerar que el meu melic és preciós, o que "el món ens mira"). Riquesa, felicitat i cultura ens poden dur a encarar-nos amb el no-res, però més val fer-ho conscientment. Així potser evitarem el somriure estúpid que se sol dibuixar als nostres rostres cofois.
Chirbes és literatura de veritat, i una literatura que malgrat que descriu el nostre pobre sud, és interessant per al nord. No tan sols perquè està ben escrita si no perquè diu allò que cal, que és precisament, indiscutiblement, allò que no agrada. Fa bo de llegir Chirbes mentre es contempla l'obra del pintor noruec definitiu del nostre temps, l'Odd Nerdrum.
En la orilla
Rafael Chirbes
Editorial Anagrama, Barcelona 2013
20 euros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada