Hitler i els xarnegos

Diuen les veus assenyades que, quan en una discussió apareix el mot "Hitler", aquest fet indica que cal abandonar la discussió. Si entenem que la discussió és una forma de diàleg en què cadascun dels participants defensa el seu punt de vista i critica el dels altres, l'aparició del cognom d'Adolf Hitler en l'argumentari és en sí mateixa el final de la discussió: allò que ve a continuació és l'abandonament del context civilitzat per entrar en el salvatge: el crit, l'insult, la bofetada, el cop de puny, la punyalada, etc.

És allò que la wikipèdia recull com a "reductio ad hitlerum". Però no obstant això, la reducció a Hitler (o al nazisme) és present en els fòrums de debat pro-independència o anti-independència de Catalunya, i potser amb un èmfasi especial en aquesta cridòria que es diu Twiter -a la qual no li acabo de veure la gràcia (Twiter sembla el lloc on, amb el menor nombre de paraules es pot aconseguir el major nombre d'insults i d'enemics: per fortuna tot s'esdevé en l'espai virtual, on de moment el cop de puny i la punyalada són dibuixets estereotipats i puerils).

Ara, en plena campanya electoral a l'autonomia catalana, hem de parlar d'un nou mot que ens indica que hem arribat al cap del camí de la dialèctica: es tracta del "xarnego", un mot que apareix i desapareix del llenguatge i de l'imaginari català. La història del mot "xarnego" (etimologia, usos i variants) no és del tot clara, però la majoria acceptaria que -en temps contemporanis- es refereix als qui van anar a viure a Catalunya procedents d'altres llocs d'Espanya, com a mà d'obra barata i fugint de la misèria. Caldria veure si els seus fills també són mereixedors de la categoria xarnega. Per als procedents d'altres bandes (sempre parlem d'immigració pobra, mai dels milionaris que es compren un xalet a Sitges), hi ha altres opcions: sudaca, latino, indi, morenito, negret, moro, paki. Fins i tot he sentit tractar els equatorians de "matxupitxus" entre persones que treballen a l'ensenyament, i que per ignorània o per ironia han traslladat el Macchu Picchu fins al país del costat.

Els ciutadans de Catalunya hem creat la "reductio ad xarnegum"? Hem aportat alguna cosa nova a la cultura universal?

El "xarnego/a", en el pre-clímax de la campanya electoral, sembla que es rescata de la letàrgia socio-lingüística (per obra d'una alquímia ben curiosa, ara es diu "el fill de l'immigrant") i se li demana el vot, que vès per on, ha esdevingut decisiu. La mirada vers el xarnego i el seus escenaris és innegable, brillant, corprenedora:

• La llista de Convergència i Erc ha situat a l'Avinguda de la Meridiana el seu darrer aplec mediàtic per dur fins al nucli de la xarnegada la bona nova: els catalans de tota la vida, i àdhuc els de la Catalunya interior us venim a saludar (per fi!) i, de passada, a declarar-vos amor electoral. Si la convocatòria s'hagués dut a qualsevol altra avinguda (posem-hi per exemple l'Avinguda de Pearson), no hagués estat el mateix.
• Pablo Iglesias, el líder de Podemos, va gosar anomenar "els fills dels immigrants" en un míting de Rubí, localitat de llarga tradició xarnega i veïna de la catalaníssima Sant Cugat. La reacció de les forces catalanistes, nacionalistes i etc davant la menció d'Iglesias s'assembla més a una reacció al·lèrgica que no pas a un esforç per debatre, i ha promogut l'aparició d'un nou argument reductor: la "reducció a l'etnicisme". (Reductio ad etnicismus?) Tu ets un etnicista, no perquè l'etnicista ets tu, tu ets més etnicista que jo, etc.
• La campanya de Ciutadans circula especialment per les localitats més estrictament xarnegues: Castelldefels, Gavà, Santa Coloma de Gramenet. La del Partit Popular comença per Badalona (qué bonita es Badalona en invierno y en verano, con mantilla y barretina, etc).
• La senyora Carme Forcadell (situada en un número primer de la llista de l'Artur Mas) també va parlar dels "fills dels immigrants", però ho va fer -prudent, assenyada i catalana com és, i funcionària de l'estat- en una plaça segura i fortificada com la Plaça del mercat de Vic, i allà va augurar que la llista dels neoliberals guanyarà les eleccions precisament gràcies als xarnegos. O als seus fills. O als néts, vés a saber. Vic, que fou bressol del carlisme al XIX i de Plataforma per Catalunya al XXI, pot tolerar la menció dels xarnegos però encara no la dels moros, als quals la Carme -per prudència i per tacticisme- no va esmentar.

La llista de casos i exemples deu ser molt més extensa, però per més que m'hi extengués ja no diria res de nou. En qualsevol cas, allò que ens arriba és una mena de redempció de la figura del xarnego i dels seus espais vitals, una transfiguració que em penso que tan sols ha començat. Estic convençut que veurem molts altres miracles.

El periodista i novel·lista Javier Pérez Andújar té una obra breu i molt recomanable en qualsevol moment -però ara més- que es titula "Paseos con mi madre". A mi m'agradaria que aprofitéssim l'ocasió per retrobar-la i rellegir-la, i la recomano especialment a la Carme Forcadell i a l'Albert Rivera (però també a l'Artur, a aquest Lluís Llach a mig camí del Senegal i a en Francesc Homs, que diuen que és un gran lector). "Paseos con mi madre" no és un tractat d'etnologia ni un treball de sociologia, d'història o de politologia. És un text a mig camí de la novel·la de records i de la novel·la iniciàtica sobre l'adolescència, és un llibre bell i poètic.

Enmig dels records del narrador n'hi ha molts que s'escauen avui, i entre ells n'hi ha un que explica una nit electoral en què Convergència i Unió va aconseguir la majoria absoluta a les urnes. El narrador adolescent camina Rambla de Catalunya avall fins que es topa amb una congregació de celebrants de Convergència, davant la porta d'un hotel sobiranament decadent. Uns dels quals exclama: "Que n'aprengui la xarnegada!". En aquells anys del pujolisme rampant, el xarnego i el seu espai vital eren un erm, una mena de Death Valley català, un no-lloc més enllà de les ciutats i les viles. A ningú no li interessava, i es preferia que s'abstinguessin. Havien vingut a treballar de cambrers i d'assistentes de la llar, però no pas a opinar.

Els Nou barris barcelonins, les dues ribes del Besòs, el Baix Llobregat, el Barcelonès del nord, els dos vallesos (amb l'excepció de l'illa santcugatenca), i tot allò que fos perifèric a Tarragona, Girona i Lleida no va existir o potser ho va fer una mica per als pescadors de vots socialistes (del socialisme d'aquell temps). Ara retornen de l'oblit, reconvertits en zombis oportuns i útils electoralment que podrien ser indepes o no, vés a saber, perquè tampoc ningú no els ho demana i perquè tots temen que després de tants anys d'oblit i després de tantes traïcions, de la democràcia no se'n refiïn ni un pèl.

Jo tampoc no em refiaria gaire d'aquesta democràcia fraudulenta, perquè si ens imaginem un món en què prevalen els cognoms materns enlloc dels paterns, jo em diria Lluís (o Luis?) Molines Coronado, descendent de Cartagena, Múrcia. I de la vall d'Albaida. Llocs de misèria profunda. I sabria, amb una claredat meridiana, que aquesta cosa de la independència és una cosa de senyorets de merda. (Señoritos de mierda, per fer servir l'expressió de Juan Marsé a "Últimas tardes con Teresa").