El pitjor vot de la meva vida

El Caudillo va morir deu dies abans que jo complís els onze anys. Quan vaig arribar als divuit, per tant, vaig poder votar. A casa meva es vivia la política intensament, i jo diria que és d'allò de què més es parlava (a ningú de casa no li agradava el futbol i jo era l'únic que llegia novel·les). De manera que aquesta "normalitat" de poder votar que experimentàvem els fills es va celebrar amb molta més emoció que un aniversari. El pare i la mare ho van viure com un signe inequívoc que, finalment, havien guanyat la llarga i tenebrosa partida contra les ombres: deixarien un món millor als seus fills.

Durant aquells anys de la primera joventut, el temps de les campanyes electorals eren uns dies de debat familiar intens, en què discutíem amb raons què votaria cadascun. Com que no sempre hi havia acord, de vegades havíem fet pactes sorprenents: si no teníem clara l'opció millor perquè en vèiem més d'una de bona, acordàvem que dos membres de la família votarien el partit A, i els altres dos el partit B. (Cal dir que alguna vegada els vaig traïr, i vaig votar el partit C en secret).

Recordo que a mi em xocava el contrast entre els debats argumentats de casa i les eufòries que veia a la premsa o pel carrer, i mai no vaig entendre els mítings clamorosos on, persones d'apariència sensata aplaudien i vitorejaven qualsevol eslògan, per més ridícul, naïf o trampós que fos. Suposo que el gèrmen de la desconfiança en la democràcia (en aquesta mena de democràcia, com a mínim) ja se m'havia ficat a dins. Llavors va arribar el referendum sobre l'ingrés a l'Otan, i jo, que tenia 22 anys i estava atònit, vaig descobrir l'anarquisme.

Les eleccions del 27 de setembre han donat un segon cop a la meva escassa fe democràtica. Aquest serà el meu vot més difícil. O el pitjor. I com que els meus pares són morts, tampoc no podré arribar a un acord per distribuir vots entre les opcions millors o menys dolentes, o per contrarrestar les majories absolutes que sempre detestàvem, i que encara temo.

A la campanya que vivim, el raonament és absent, el programa polític s'ha evaporat (i es culmina per fi la tendència evident dels darrers anys), triomfa la propaganda (on s'hi intueixen indissimulades referències goebbelesianes) i el factor emocional derrota el racional. Quan ens pensàvem que havíem entrat en un temps de major respecte per la idea de la democràcia, resulta que sortíem d'ell: apareixen en escena actors com la "majoria silenciosa", les "eleccions plebiscitàries", les marques blanques, les candidatures ajuntades per força i sota xantatge, les amenaces i les promeses borroses. I les banderes, moltes banderes.

Quan Sandro Rosell va proclamar que "el Barça és una emoció" no es devia imaginar que pocs anys més tard els partits li prendrien la idea per afirmar que "Catalunya és una emoció / Espanya és una emoció". Un cop liquidada la política, entren en escena els moments excepcionals, la cita amb la història, la sacralitat dels textos legals i el revisionisme històric més ridícul. Com si fóssim al segle XVIII o XIX, hom troba interessant el terme "nació", però ningú no vol parlar del contingut.

Potser hem arribat a una nova concepció de la democràcia que té alguna cosa de contrarrevolucionària: davant la possibilitat d'un gir cap a la democràcia participativa i autogestionada, s'ha produït la reacció de la democràcia-espectacle, emocional (o sentimental), que menysprea el sentit de la democràcia i hi incorpora la retòrica del futbol i l'estètica del reality-show televisiu, etc. I que retrocedeix fins a aquell temps de la transició i de l'Otan: tal vegada no hem aconseguit sortir de l'edat ingènua (que no innocent).

Si vulgués ser optimista (no en tindria prou amb la voluntat, em faria falta alguna substància psicoactiva) podria pensar que tal vegada no pot anar pitjor, i que hem arribat a un final de cicle. Que el pèndol tornarà cap al territori del debat racional, on les campanyes electorals parlen de models socials, sanitaris, educatius, cuturals, assistencials. Que són les qüestions que tenim pendents de veritat, perquè són les que tenen alguna cosa a veure amb la vida de cada dia: a priori, sembla que la feina dels polítics del segle XXI és gestionar la vida de cada dia més que no pas els somnis, les fantasies i les il·lusions, perquè això és un territori d'ombres, més apropiat per a gurús, endevinaires de fira i prestidigitadors.

Em sento decebut, vet aquí el resultat. Ara que he fet els 50 me n'adono que fou en aquesta edat que els meus pares van sentir que deixarien un món millor a la generació següent, i jo no sento el mateix. Malgrat la decepció procuro escoltar el debat (no em refereixo al debat-show de les cadenes de tv), analitzar les escasses propostes clares i els poquíssims arguments. Intento trobar la raó suficient que em permeti anar a votar. Perquè anar a votar no és una acció obligatòria, ni és més ètic anar a votar que abstenir-se.

El vot el ciutadà hauria de ser difícil d'aconseguir per aquests individus dels cartells. Se l'han de guanyar amb esforç. Els qui es van deixar la pell per la democràcia a la trista Espanya (i al trist planeta) no pretenien que anéssim a posar un paper dins d'una urna: pretenien la gestió del què és públic en termes de pacte, de respecte per les mirades diferents, de debat de les idees, de distribució del pressupost públic en funció de criteris polítics consensuats i transparents.

Per anar a parar a les guerres de banderes o de majories excepcionals no calia deixar-se la pell ni la salut ni el patrimoni: retornar a la barbàrie primigènia de les tribus i dels caudillos és ben fàcil. Al capdavall, a Hongria ho estan fent i ningú no els ho impedeix.