Fragments d'una fe desconeguda

Si els homes foren més feliços quan creien en una Creació i en un Amor en majúscula, no ho sé. També ara hi ha qui diu que cal creure: en el què sigui i al preu que sigui. Hi ha qui, fins i tot, diu que cal creure en les pàtries. Hi ha qui afirma que cal creure en la ciència, en la democràcia o el progrés, que són dogmes inqüestionables per al qui no sigui diputat, doctor en ciència o doctor en tertúlia de tv i columna de diari.

No sé res del cert, però em sembla que quan la naturalesa es deia Creació, se la respectava més.

D'aquella fe, que de tan perduda ja se'ns fa desconeguda, en queden supersticions minúscules, capelles en ruïnes que contenen sants i marededéus entaranyinades de les quals n'hem perdut el nom.

Ara demanem aigua a les autoritats competents, a la junta de la comunitat de regants i a la confederació hidrogràfica, que depèn de la comunitat autònoma, del govern i d'una empresa imprecisa. Si no ens agrada la resposta podem recórrer a un tribunal arbitral que hi ha molt més enllà de les muntanyes, per la banda de Bèlgica o de Luxemburg. Abans, l'aigua la demanaven a la Providència, i es fa difícil decidir qui responia millor. No és segur que siguem ni millors ni més feliços sense aquells déus i els seus sants, hieràtics i polsegosos, tancats al fons de l'àbsis, desproveïts de poder.

Abans, als homes i les dones que caminaven pels camins fugint del mal i buscant el bé els anomenaven peregrins, romeus. Quan arribaven als pobles els donaven aigua i pa, i els oferien un sostre compartit. Ara els anomenem immigrants, il·legals.