El president número 4, déja vu

aquest article està dedicat a l'arqueòleg glamurós

 

2015: no és el primer cop que a la dissortada Catalunya hi ha llistes electorals que agermanen partits, ni el primer cop que el president s'amaga enmig d'altres noms. Ni el primer cop que aquestes operacions es cometen en nom de l'excepcionalitat, d'un "moment cabdal en la Història". D'ençà del Romanticisme, Catalunya és un devessall de moments històrics.

Cada experiència de la vida té una primera vegada: la primera llàgrima, la primera fam, el primer petó, el primer orgasme o la primera frustració. Les primeres vegades ens ajuden a comprendre, d'altres ens ensenyen, ens prevenen, ens immunitzen o ens fan desitjar les següents. Mai no hi haurà un segon primer petó, tal com mai no et podràs banyar a la mateixa aigua del riu. I malgrat la sentència, tan terrible com indiscutible, el ionqui i el patriota es continuen injectant la il·lusió del plaer per provar de reviure aquell primer cop. El sublim, l'impossible. Cada nova reedició d'aquell primer cop durà l'estigma d'un entristidor "déja vu".

Els grecs de la Grècia antiga, quan els grecs eren el centre del món, deien que l'amnèsia era un do que et concedeixen els déus: benaurat l'amnèsic, perquè el qui perd la memòria pot ser feliç de nou. (A la majoria dels humans, però, l'amnèsia ens és negada, igual com ara la centralitat del món o la quitança del deute als grecs, que han estat reduïts a pobres, deutors i malpagadors. Ai dels grecs d'avui, humiliats per uns bàrbars de pèl ros que es mataven a garrotades mentre, pel mateix temps, a Atenes, Aristòtil discernia i classificava les arts, els gèneres literaris, explicava la tragèdia i la comèdia, el paper de l'ètica en la vida pública i privada...).

Com deia abans, cada fet de la vida i de la història té la seva primera vegada. Però així com la memòria dels individus podria rebre el present diví de l'amnèsia, el llibres i les hemeroteques guarden la memòria col·lectiva. Se'n diu història o Història, i malgrat que està exposada a les tergiversacions interessades dels qui la vigilen, escriuen o supervisen, permet saber que el present surt del passat, que no hi ha res de nou sota la capa del cel. La història és plena de lamentables déja vus. Veiem-ne un o dos:

El 1901, el catalanisme burgès va fer el salt definitiu a la política espanyola amb una candidatura que fusionava dos grups: la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català, que es van presentar amb el nom de Lliga Regionalista. Popularment, la llista de la Lliga va ser coneguda com "la llista dels quatre presidents", perquè els quatre primers candidats foren en Bartomeu Robert, exalcalde Barcelona i expresident de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, Albert Rusiñol (germà d'en Santiago), expresident del Fomento del Trabajo Nacional, Lluís Domènech i Montaner, expresident de l'Ateneu Barcelonès, i Sebastià Torres i Planas, expresident de la Liga de Defensa Industrial y Comercial. En Francesc Cambó, emprenedor esclavista i futur mecenes de l'Alzamiento nacional de Franco, també era a la llista. Cambó era fill de Verges (l'Empordà), tal com un dels actuals candidats a la llista de Convergència.

L'argument que va dur a la fusió de les dues llistes de la burgesia catalana (tot i que més aviat barcelonina) fou el fracàs de la seva demanda anterior d'un concert econòmic amb l'estat espanyol, i un context que comença amb el Memorial de greuges (1885) i les Bases de Manresa (1892), textos de formulació més aviat rància i arcaica, inspirats en una retòrica romàntica, ridícula i obsoleta que, no obstant això, inauguren el catalanisme que ha arribat fins avui a través del pujolisme i del sobiranisme.

Malgrat que aquella llista vagament "unitària" va guanyar de llarg les eleccions a la circumscripció catalana, els problemes interns i la seva incapacitat per respondre als reptes socials de Catalunya la van abocar a la divisió i finalment al no-res. En la qüestió interna, no va ser ben acceptat pels socis el paper protagonsita que es va atorgar l'esclavista Francesc Cambó. Pel què fa a la resta, el discurs de la Lliga Regionalista respecte dels terribles reptes socials catalans fou simplement nul: res a dir sobre la pobresa, la desigualtat, les reivindicacions del moviment obrer que naixia en aquell temps. Quan va arribar la Setmana Revolucionària o Gloriosa (anomenada "Tràgica" pels redactors de La Vanguàrdia), cap dirigent de la Lliga no es va sentir al·ludit i va acceptar de bon grat la repressió de l'estat. Ni tan sols quan es va executar el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l'Escola Moderna que ja tenia centres escolars en diversos països europeus, cap lider del nacionalisme català  i burgès no hi va tenir res a objectar.



No és gens estrany que pocs anys més tard en Cambó passés d'un nacionalisme a l'altre amb una facilitat suau i ben lubricada. Un cop vist que la qüestió catalana ja no li convenia perquè la majoria dels catalans viraven cap al comunisme i l'anarquisme, en Cambó degué pensar que "Més val espanyol i ric que català i col·lectivitzat". I així fou com el prohom de la pàtria i traficant d'esclaus amb escultura davant la seu de La Caixa, a la Via Laietana, va finançar amb una generositat tant entusiàstica com desconeguda a Catalunya l'aventura del General Franco, l'home que li garantia uns privilegis de classe ascendits a prioritat absoluta.

[De ben segur que la conversió de la Via Laietana en Via Durruti també el va ajudar a inclinar-se per l'opció feixista. Sigui com sigui, els seus descendents encara tenen càrrecs públics ben remunerats o bé es dediquen a les arts musicals.]

Déja vu, diries, i amb aquella mateixa ganyota que fas quan saps que els grans orfebres del nazisme alemany van ser reclutats tant als EUA com a la URSS per dissenyar el món futur, que és l'actual. Quan saps que els ideòlegs i els enginyers d'una barbàrie són reclutats per a la barbàrie següent, perquè és la barbàrie allò que perpetua els privilegis de la minoria poderosa.

Déja vu, i quina pena que sigui tan fàcil dur les persones sense privilegis a votar els privilegiats i a repetir el moment tan sols perquè no tenim memòria o en tenim poca, i a validar de nou el discurs de les banderes que ens roben el sentit. Quina pena que no sabem entendre que això és un déja vu, quina pena de l'amnèsia o de la ignorància.

Però en fi... si la nostra amnèsia i la nostra ignorància ens duen a repetir la història, llavors només ens cal saber que poc després del triomf de la Lliga Regionalista del nacionalisme burgès van venir les revoltes obreres, la FAI i la CNT, etc. La relació (reactiva) que hi ha entre els dos fets no cal explicar-la, perquè no és gens esotèrica.

_________
Les dades històriques sorgeixen de fonts diverses, però n'hi ha prou amb citar la principal:
Riquer, Borja de, "Lliga regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904)". Barcelona, Edicions 62, 1977.