L'espera dels bàrbars és una estat de bona esperança al poema de Kavakis i també a la novel·la de John M. Coetzee, tot i que més complexa de significats.
A la inversa del què genera el temor que no arribi la Parca, hom espera els bàrbars com l'home perdut a la muntanya enmig de la nit que espera l'alba. Els bàrbars, com la llum i l'escalforeta del Sol, ens trauran d'aquest mal lloc.
L'espera dels bàrbars és el contrari de la recerca de la utopia: allò que es desitja és tan sols veure com cauen les muralles i com roda el cap de l'Emperador.
L'espera dels bàrbars no té res a veure amb el desig de morir ni els impulsos nihilistes, expressa la confiança en què, per arribar al lloc millor, cal primer una gran neteja. No s'assembla a l'ànsia apocalíptica però sí assenyala la desconfiança en la capacitat pròpia per regenerar-se, corregir-se o millorar-se per sí mateix.
L'espera dels bàrbars és l'estat en què vivim, i a cada notícia que ens duen els periodistes se'ns allarga el coll per guaitar pel damunt de les muralles, a veure si ja s'intueix la polseguera de l'exèrcit bàrbar.
L'espera del bàrbar et pot confondre si el desig és massa gran, perquè pots imaginar una capacitat bàrbara en aquells que són poc bàrbars o senzills aprenents, o ovelles disfressades de llop.
Perquè la barbàrie que ens cal és la dels bàrbars de veres, sense filtrar i sense matisos. Bàrbars extra verges.
Ja ho deia Fuster....Senyor envians els barbars, prou merits hem fet.
ResponEliminaExacte! Perquè no és el cap de l'Emprador l'únic cap que hauria de rodar. També el cap dels qui l'hem votat, tolerat, admès, etc.
Elimina