La tristesa no és un refugi, no és la cova dels vells anacoretes. I escriure (o escriure't) tampoc no acaba de funcionar. Perquè aquest ja és el segon intent, tant fallit i tan ridícul com el primer. Fa anys però no massa, en un bar del barri Gòtic (una taverna del carrer del Regomir, presa per turistes repugnants), vam parlar d'espiritisme perquè jo havia escrit sobre el tema. Hi havia d'altres persones i em vau fer preguntes sobre si m'ho crec o no m'ho crec. Vull dir sobre si penso que es pot parlar amb els morts. Tu no vas preguntar res. Vaig dir que no en tinc cap certesa, que em fa l'efecte que no hi ha cap comunicació possible amb els morts. Que fins i tot dubto que existeixi una cosa com la comunicació entre els vius.
Llavors, com és que ara t'escric com si em puguessis llegir?
En no sé quin anivesari meu, quan ja no ens suportàvem, em vas regalar un disc dels The Cure: Disintegration, L'he escoltat moltes vegades i encara l'escolto. Ara obsessivament, és clar, perquè provo de trobar-hi el teu missatge. Un missatge massa evident.
Quan ens vam discutir perquè tu eres independentista i jo no, no vam ser capaços de distingir que la independència de Catalunya és una qüestió retòrica. Això ho haurem de discutir entre els vius. I amb tu ja no podré debatre-ho perquè no em refio prou de la Ouija.
-Collons, Xavi, això ha estat una jugada molt baixa.
Fa alguns anys ens vam engegar a la merda mútuament. Fou poc després que celebréssim els vint-i-cinc anys de la revista Riell que ens va unir. Tu em vas dir: fins als cinquanta!
I quan vas arribar als cinquanta et vas morir, tant si li li volia trobar significats com si no. Com en Gabriel Ferrater, per cert. Del qui n'havíem parlat més d'un cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada