Sílvia Q.

La il·lustració és de Juan Serrano i està extreta de la portada de Alas tenebrosas, Valdemar 2014.

[poc més tard] La Sílvia Q. va pagar el cafè i va sortir al carrer. Va alçar els ulls al cel i en aquest instant, bruscament, el cel es va rebentar per deixar caure una pluja torrencial de sang fosca i de coàguls entre els quals es retorçaven unes granotes de boca enorme i famolenca, amb unes dentetes llargues, fines com espines de peix.

Abans de prosseguir la narració he d'advertir que la Sílvia no existeix. No és ni tan sols un nom que amaga algú amb un altre nom, ni està inspirada en cap persona real, ni basada en cap personatge de la literatura. És una invenció sorgida del no res. Tinc ganes de dir que la pluja de sang sí que és real però admeto que tampoc no ho és, perquè fou una visió de la Sílvia Q., una pluja que tans sols es va esdevenir dins de la seva ment. I no obstant aquestes ficcions, el món per on camina, el bar i els carrers són completament reals: existeixen perquè els he vistos moltes vegades, perquè hi he estat i en recordo els colors, les olors.

Les ficcions són un fenomen problemàtic a la meva vida, i ara no parlo com a narrador de les aventures de la Sílvia Q., si no que parlo jo, l'individu real que escriu aquestes ratlles. Amb el pas dels anys (de la meva vida pels anys) me n'adono que cada cop em resulta més difícil definir els conceptes de realitat i ficció, perquè em semblen fluïds que s'entremesclen i s'influeixen.

No es tracta tan sols que la memòria sembli el major productor de ficcions realistes, de negacions en forma d'oblit, de negociacions mal resoltes entre el desig i l'inevitable, de realitats fingides i fingibles, d'una benèvola lectura de la incertesa, de records que es corresponen a somnis però que han quedat guardats com a experiències sensorials completes. No es tracta només d'aquestes possibilitats, si no que la pròpia realitat -allò que compartim sota aquest nom- em resulta de vegades la més inversemblant de les ficcions novel·lesques (i és per això que m'avorreixen tant els debats sobre la versemblança en literatura, i que de vegades no entenc perquè passo tantes hores escrivint ficcions i esforçant-me en donar-los aparença de real: a qui pretenc enganyar?).

Tendeixo a pensar que, així com les ficcions són recreacions simbòliques o màgiques de la realitat, la realitat té l'aspecte de ser la metàfora d'una ficció no massa poètica, quelcom d'imaginat per algú o alguna cosa que s'ha fet corpori i assequible a la percepció del sentits. Tal vegada hem decidit anomenar “realitat” certs fenòmens o coses, triats a l'atzar entre una mescla de realitats i de ficcions.

Ho diré seriosament: em fa l'efecte que visc en una versió del conte “El vestit nou de l'emperador” en la qual no hi ha cap nen que, al final, cridi: l'emperador va despullat! I aquesta sensació va en augment, i la hipòtesi em resulta cada cop més probable. És per tot això que cada cop em prenc menys seriosament la realitat (o la vida).

Ara puc continuar el relat sobre la Sílvia Q. amb una mica més de pau interior, perquè necessitava dir que tot això abans de tirar endavant. Em sento estrany i quasi malalt quan escric una narració on afirmo coses absurdes com “La Sílvia Q. va pagar i va sortir al carrer”, perquè no té cap sentit referir accions realitzades per algú que no existeix: a qui li importa si la Sílvia va pagar el cafè o no?

[al paràgraf següent] La Sílvia Q. es va arrepenjar al tronc d'un plataner robust, va prendre aire amb els ulls closos i ben apretats i va resar perquè la sang i les granotes i els coàguls fossin una visió, un petit deliri provocat per la mala combinació del cansament, l'alcohol i els neguits dels darrers dies. Quan els va obrir va continuar carrer Bailèn avall fins a la parada del metro. Va observar el plànol i va memoritzar el trajecte, els transbordaments que calia fer i les parades que hi ha entre les estacions de Girona i Besòs-Mar. Mentre baixava les escales va estar temptada de mirar enrere però no ho va fer. No va voler comprovar si el carrer estava entollat de sang fosca, ni si hi saltironejaven aquells batracis fastigosos.