Feliç irreal i bon 2015

La jaqueta és realment de l'exèrcit soviètic oriental, i l'estrella roja de la gorra prové d'un mercat de relíquies soviètiques. I no obstant els elements reals, amb un simple filtre fotogràfic tot esdevé meravellosament estrany. La fotografia, que tan sols va congelar un instant del món real, ha esdevingut territori de la mentida.

Escric en la calma de les quatre parets gairebé buides, tan sols habitada per la figureta que sóc i la música, baixeta, que es reprodueix a l'aparell. La leyenda del tiempo, d'en Camarón. Sé que en aquests moments moltes famílies mengen, reunides, per celebrar la nit de Nadal que tan bé cantava en Pau Riba fa uns anys. Me'n recordo de les nits de Nadal en què, amb la mare, anàvem a la Missa del Gall i hi dúiem torrons. Els fidels dipositàvem la nostra aportació en una taula i en acabat de la missa ens menjàvem les aportacions de tothom, comunitàriament. Jo buscava quelcom de xocolata i tastava licors dolços.

Llavors hauria estat impossible percebre que vivia el final d'una època. Tal com era impossible imaginar que la mare, uns quants nadals més endavant, seria una caricatura de sí mateixa i tot just després senzillament ja no hi seria.

Tot això passava fa més de vint-i-cinc anys a la parròquia de Sant Josep de Calassanç del carrer Joan de Peguera, al barri del Clot de Barcelona.

Amb el pas del temps vaig deixar d'anar a missa i ara, de fet, no sé res de les misses ni tan sols d'aquest ninot en forma de T anomenat Jesús que els seus seguidors han convertit en això, en un pobre ninot desmanegat que dibuixa la T de tururut, de tongo, de tralarà, de taca-tà, tris-tras, txu-txuà, tiro-liro.

Quan recordo la meva història no sé ben bé què recordo. Per això em poso a pensar en la novel·la històrica i me n'adono que es diu així i no pas "història novel·lada" perquè història novel·lada sona espantosament. Però em fa l'efecte que totes les històries són històries novel·lades. Amb poca gràcia o àdhuc amb la discapacitat narrativa de l'Alfred Bosch, o amb l'art subtil d'en Joan Perucho.

Sempre caminem des de la fragilitat del real cap a la solidesa del fictici.

Si ara vivim en uns perillosos temps interessants és perquè les incògnites s'han fet enormes i no estem gens segurs de quin futur tenim al davant, en tenim molt poques pistes i vivim en una incertesa que ens bressola i ens acull mentre ens sacseja. No es tracta tan sols de què ens apropem al calendari electoral més suggerent dels darrers vint anys si no de la suma de totes les incògnites obertes: què passarà amb la guerra d'Ucraïna i els enigmes russos? Vivim en un univers simulat? Per què s'abaixa el preu de la benzina? Té raó l'Eudald Carbonell i aviat veurem la fi del capitalisme? Per què són melancònics els líders revolucionaris del segle XXI? Quin significat tenen les meduses immortals?