Una nit d'octubre i sota una pluja lleugera de finals d'estiu, vaig descobrir l'afer Garrell. Fou a Olot, on ens havíem aturat camí d'una fira d'editorials independents que se celebra a Besalú. En un llençol tensat entre els arbres d'una placeta, s'hi projectava Garrell, el Tarzan d'Argelaguer. Dues dotzenes de persones vam romandre sota l'aigua que brollava del cel.
En Josep Pujiula, el Garrell d'Argelaguer, fou un torner que un dia va construir-se una barraca a la vora del Fluvià per guardar-hi la seva barqueta i des de llavors va passar-se quaranta-cinc anys contruint escultures enmig d'aquells boscos tan bells com tenebrosos (bell i tenebrós indiquen la mateixa categoria?). Tot sol i cada dia se n'anava al bosc. Va transformar el bosc. Tal com fan els mags i els bruixots.
Tot allò que podria relatar sobre l'artista és al documental que hi ha al capdavall d'aquestes fileres de paraules escrites. A la cinta també s'hi diuen coses sobre l'ombra obscura de les autoritats i altres infàmies.
Vivim en temps complexos i contradictoris: hom és capaç de desplaçar-se i pagar entrades a Port Aventura per viatjar en el Dragon Kahn, o contractar monitors de parapent, de pointing, d'ala delta, de paracaigudisme. Per viure experiències de risc, per viure un parell de minuts adrenalitzat, per sentir el perill dintre la pell. I no obstant això, les autoritats catalanes van decretar la destrucció del bosc manipulat del Garrell d'Argelaguer. En nom de la seguretat pública i per presservar-nos del perill.
(Presservar la seguretat dels ciutadans i protegir els infants són obsessions contemporànies que tenen molts ingredients d'una pel·lícula de terror que va ser filmada per Fritz Lang el 1931).
Hom sospita que les autoritats volen que les emocions dels súbdits siguin de pagament -amb iva inclòs-, i que transcorrin sota la supervisió de les empreses degudament autoritzades. Així com fa mil anys el bisbe i el senyor marquès temien les bruixes (i per això les rostien a la pira), avui el seyor Homs no vol saber res de boscos encantats ni de persones lliures com aquest obrer que, enlloc de mirar la tevetrès en acabada la jornada laboral, s'endinsava al bosc tenebrós que voreja el Fluvià. I és per aquest motiu que la Generalitat ordena destruir el misteri dins del bosc d'Argelaguer.
Ara m'extendria perillosament en una divagació ociosa i prehistòrica sobre aquestes autoritats catalanes que sobtadament (inversemblantment) mostren una avidesa de democràcia directa i participativa i un meravellós respecte per l'opinió dels ciutadans: són les mateixes que van decidir la destrucció del bosc màgic del Garrell d'Argelaguer, prop d'Olot. Per incomplir les lleis.
Però malgrat tot, del bosc de les cabanes d'en Josep Pujiula en queden uns quants rastres. Potser perquè les autoritats són humanes i imperfectes o perfectament ximpletes, del bosc en roman allò que la grisor trista d'un funcionari va considerar tolerable.
El caminaire que hi arriba pot adormir-se a l'ombra dels grans arbres i somiar com fou el jardí quan era un jardí complet. El somni d'un home que va imaginar un altre món i va convertir el somni en un laberint per als altres.
Més informació:
Garrell, el Tarzan d'Argelaguer, el documental complet:
http://vimeo.com/72852191
Qui hagi vist aquesta pel·lícula podrà pensar que la fabulosa Catalunya pretensiosa és culpable d'haver destruït l'obra d'un dels més increïbles artistes nascuts en aquesta malaurada terra.
ho recordo, era sortint del poble just arribar al primer revolt, deu fer uns sis o set anys que ho varen treure, crec recordar que deien que era perillós i qwue algu si podia fer mal. Clar, com era gratis, si et mates a port Aventura hi ha una assegurança que et cobreix.
ResponElimina