Demana no viure en temps interessants

Malgrat les dificultats de la traducció, per als xinesos els temps interessants es tradueixen per mals temps. Els mals temps xinesos volen dir temps convulsos i d'incertesa, de canvi. Així, desitjar-li a algú que visqui en temps interessants és desitjar-li que les passi magres. Els xinesos eviten els temps interessants tal com nosaltres les tempestes i les maltempsades. La diferència és que aquell idioma té una enorme capacitat per a les imatges, la metàfora i la poesia.

L'expressió xinesa et resultarà incomprensible si ets de tarannà bohemi, artista o revolucionari, i perfectament entenedora si tens una perspectiva més aviat aburgesada de la vida. Per a la sociologia de la península ibèrica (ho afirmo perquè és la que millor conec), els temps interessants són tan temibles com per als xinesos. Estic convençut que els senyors Rajoy, Mas i Cospedal no volien viure en aquests temps interessants que ara vivim. Estic convençut que desitjaven unes legislatures amables, anar fent la viu-viu mentre privatitzen l'estat en veu baixa, enriqueixen familiars, amics i coneguts. Mentre planifiquen la jubilació pel procediment de les portes giratòries.

Tampoc no desitjaven els temps interessants els treballadors de la banca, que han viscut el final d'aquell mite antic que proclamava que entrar a treballar en un banc era per a tota la vida, una bona feina i amb la màxima garantia. Tampoc no ho volien els funcionaris de l'estat, retallats i qüestionats. Ni els de la Generalitat punt Cat, exposats als innombrables riscos als quals els exposa la ventada independentista que vol crear un país nou.

No volien viure temps interessants els aturats ni els perceptors d'ajudes socials, ni els jubilats, ni els empleats de les immobiliàries, ni molts periodistes, infermeres, metges, mestres d'escola. Ni els fills del senyor Pujol.

La maledicció xinesa també em qüestiona a mi. Sempre he celebrat rigorosament els canvis que es produïen lluny: les revoltes de Chiapas, les victòries bolivarianes a l'Amèrica llatina, l'espetec de les dictadures africanes, el col·lapse de Lehman Brothers, la fi de l'apartheid sud-africà... Ara me n'adono que sempre he celebrat els espetecs que sonaven lluny. Quan va espetegar Caixa de Catalunya me'n vaig alegrar, però reconec que dintre meu vaig sentir la fiblada d'un temor petitet. Petitet, però temor. La veueta insidiosa em demanava a cau d'orella: ves amb compte, no fos cas que t'afectés... ni que sigui a la llarga.

I no cal dir que la veueta era una veu enraonada, perquè l'ensulsiada de les caixes catalanes -juntament amb d'altres- van fer que no tan sols em retallessin el sou, si no que passés una temporada a l'atur i que visqués des de llavors amb una sèrie de pors noves que afecten les perspectives laborals. Van fer que em mirés el món amb uns ulls més crítics i més analítics, i que descobrís enganys ocults, riscos nous i enemics disfressats d'amics. Vaig comprendre que en els temps interesants hi ha una hostilitat directa. Si la ràdio diu que vivim en el salvi's qui pugui, ja saps que el company de feina més simpàtic potser pensa que es pot salvar a costa teva.

Vaig comprendre que en Lluís és un ésser en el temps. Vaig descobrir de sobte que tota la literatura romàntica del jo, la meva vida, els meus projectes, els meus amors, els meus somnis no són res: tot es va fondre sota una nova llum. Sóc, abans de res, un esdeveniment en el temps més que un ésser o una persona. Els temps interessants m'han alliberat d'aquelles fantasies postmodernes que encara guardava, m'han distret de les ínfules de l'ego. Si fos el cas que hagués estat sotmès a alguna teràpia psicològica, m'hagués donat de baixa immediatament. La psicologia és tan sols la il·lusió d'un esdeveniment temporal que ha pres la forma imperfecta d'un mamífer que rosega, balbuceja i copula, que giravolta, gemega, excreta, respira, degluteix, boqueja. Sobre el planeta Terra. I que de vegades somia: finalment no tenien raó els romàntics, si no els seus fills bastards els gòtics.

Malgrat tot, continuo volent viure en temps interessants encara que em surtin cars i encara que hi deixi la pell. Ara entenc una mica els qui desitgen veure el dia del Judici Final, la destrucció i l'apocalipsi: entenc alguna cosa del desig de viure una transformació en directe, amb els ulls ben oberts i l'ànima closa al puny.

He revisat la Melancholia d'en Lars von Trier i l'he entesa millor que el 2011. Entenc millor Philip K. Dick, Buñuel, Panero, Valeria Luiselli, Jung, Rob Zombie, Malatesta, Fonollosa, Lovecraft, Bulffi, Rulfo, Nerval, Netxaiev, Stirner...

Entenc que els temps interessants fan por però què carai, són interessants.