Oriol Junqueras, el desobedient

Passen els dies i el temps no perdona ni a Emilio Botín, i més enllà de les eufòries, les taumatúrgies i les catarsis en forma de lletra majúscula, s'apropa la data complicada del 9 de novembre. Com qui vol ascendir l'Everest sense haver-se entrenat, els polítics del pacte sobiranista s'han imposat una data terrible que de moment tan sols compromet la seva credibilitat. O potser és una data-punyal amb la qual una part dels qui van pactar-la apunyalaran l'altra part. Com que som catalans, tot és possible.

En d'altres llocs d'Europa els polítics han fet política i han buscat pactes, aliances o reconeixements exteriors. Com que som catalans, hem fet una mica de soroll i de folklore entre nosaltres. Els polítics escocesos han explicat com serà l'Escòcia independent i els anglesos han fet contra-propostes. En canvi, cap independentista català no ha dit com seria Catalunya (perquè ens barallaríem entre nosaltres de seguida i el merder seria més majúscul que la "V") i per tant no hi ha hagut contraofertes: les dues postures, simètriques i complementàries, ja només ens poden dur a una mala solució.

Com que som catalans, una enorme quantitat d'energia se'n va en paraules i gestos, milions de tuits i whatsapps i missatges de facebook amb banderes de roig i groc en diverses proporcions, combinacions i ritmes. Ja he perdut el compte dels mesos (anys, de fet!) que duem sota el soroll independentista o contraindependentista que, paradoxalment, no ha canviat res ni ha resolt cap de les qüestions terribles que ens assetgen. Els dèficits, la pobresa, l'endarreriment i la misèria han avançat entre un brogit de banderes. El procés i les seves característiques ja són matèria d'estudi de la sociologia i de l'antropologia cultural.

Hem viscut dos anys de declaracions i contra-declaracions, promeses i dubtes, proclames i rodes de premsa, articles, llibres, conferències, videos a youtube. N'hi ha moltes que em fascinen i que he anat col·leccionant: des de revisions del romanticisme a deliris medievals, insults, moviments tàctics incomprensibles, crides a conceptes tan metafísics com la unitat nacional, la veu del poble, la sacralització d'una Constitució que sembla els Deu Manaments divins, la manipulació grollera de la història (en especial els epidodis de 1714 i del 1936-39) , la descontextualització de cites, les apropiacions indegudes, la deriva propagandística de TV3, els silencis i els silenciats...

El darrer estrambot m'ha robat el cor. Oriol Junqueras s'ha despenjat enmig del cel de l'estiu per promoure la desobediència civil.

Com que en Junqueras és llicenciat en història, tendeixo a pensar que sap què diu quan parla de desobediència civil, i que deu saber alguna cosa de Henry David Thoreau. Posem per cas que sí sap de què parla, i en aquest cas em deixa molt astorat: Oriol Junqueras és alcalde de Sant Vicenç dels Horts, diputat del Parlament català i ostenta el títol honorífic de Cap de l'Oposició (un dels molts casos d'acumulació de càrrecs que identifiquen els professionals de la política espanyola d'ençà de la Transició). És coherent tenir càrrecs en virtut de la llei espanyola i alhora desobeir-la?

Els referents més propers de la desobediència deuen ser Gandhi i Luther King, però quan Gandhi i Luther King van optar per la desobediència com a forma de lluita no eren ni alcaldes ni diputats, i no em puc imaginar com hauria defensat Gandhi una paradoxa tan escandalosa.

És molt sorprenent que Junqueras, amb tants càrrecs que ostenta -derivats del corpus legal espanyol- parli de la desobediència. M'agradaria veure què passaria si els ciutadans de Sant Vicenç dels Horts se'l prenguessin al peu de la lletra i d'ara en endavant desobeïssin el seu alcalde. Què repondria Junqueras si els veïns de Sant Vicenç el desobeïssin? És obvi: els diria que es presentin a les eleccions i que promoguin canvis per les vies legals establertes.

No se m'acudiria mai deslegitimar la desobediència civil, perquè és probable que calgui tenir-la molt en compte de la mateixa manera que cal parlar de desobediència i d'insubmissió fiscal i laboral, bancària, sanitària, educativa. El que no sabria com fer és promoure la desobediència civil i alhora tenir un càrrec polític que implica haver promès o jurat la Constitució. Si el terme ètica tingués cap sentit en l'univers mental de Junqueras, a mi em sembla que podria optar per la desobediència després de renunciar als càrrecs públics (generosament remunerats per l'Estat). Però som catalans, i els catalans no juguem mai amb la pela.

David Fernàndez (CUP) s'ha situat en un territori proper en proposar el desacatament de la llei espanyola per acatar només la catalana. Tot i que Fernàndez -a diferència dels líders d'ERC- ha estat sempre coherent i prové d'un univers ideològic terriblement allunyat de Junqueras, la idea té alguna cosa que rellisca: allò que anomena llei catalana -en el context legal d'avui- també és una llei espanyola. Però malgrat la possible contradicció entenc millor la CUP, perquè interpreta la llei catalana com una llei susceptible de canviar aviat per donar-li un altre signe, i perquè té una visió de la transformació social urgent que dóna significat al concepte formulat per Lenin sobre l'autodeterminació dels pobles.

En el cas de Junqueras les mitges tintes no són cap novetat i reforcen la imatge d'un partit tacticista i desideologitzat, que si bé té la independència com a primer (i únic?) objectiu, no explica si vol construir un país com Liechtenstein, com Andorra o com Kosovo. O completament diferent de tots, i en aquest cas calen pistes: votar és un dret, però abans cal saber què votem, perquè votar a cegues no és democràcia. Al capdavall, Franco també va convocar referèndums.

Junqueras és una mica d'esquerres però no molt, i per això fa dos anys que dóna suport i vota a favor de les polítiques privatitzadores i neoliberals de Convergència. S'ha situat en una hàbil reedició de les indefinicions convergents: la puta i a Ramoneta ara militen a ERC.

Segurament darrera aquestes contradiccions hi ha el misteri de les idiosincràcies. Oriol Junqueras no ho pot evitar: els catalans som sempre una mica desobedients, una mica blasfems, una mica imperialistes, una mica anarquistes i una mica trabucaires. Sempre una mica de tot i sense excessos de res.

Per això no som res. Una autonomia decadent i prou.