El salari dels mestres carregats de por

Un informe de l'OCDE afirma que "l'alt sou dels docents posa en perill la millora del sistema educatiu". No sé qui és l'autor de l'informe i per tant no sé què deu considerar que és un sou alt. O massa alt. No m'interessa gaire saber qui ha signat l'informe ni qui li ha encarregat. No m'interessa i segurament em farien vomitar.

Com que no sóc economista i procuro mantenir una distància prudencial de cinc-cents metres de les seus de Esade, de Convergència i de La Caixa, reconec que la ignorància m'impedeix valorar l'informe. De manera que em limito a explicar la meva experiència personal, que tan sols té un interès testimonial i prescindible.

Els mestres interins catalans formem una bona part del cos de mestres del país. Som persones dedicades a la docència que no hem passat mai les oposicions, ja sigui perquè no les hem aprovades o perquè no creiem en el funcionariat i hem decidit no presentar-nos-hi. En tot cas, som persones dedicades a l'educació i a la docència que creiem en allò que fem, que molts cops ens hi deixem la pell i que sabem perfectament que no treballem en una feina valorada per la societat. Sabem que els Mossos d'Esquadra són objecte d'una indulgència i d'una comprensió molt superior a la nostra. Sabem que se'ns qüestiona, sabem que tenim molts dèficits, sabem que la nostra incidència en l'esdevenidor social és molt petita.

En temps del tripartit els mestres interins vam ser equiparats en salari als mestres funcionaris, perquè era obvi que en la praxi diària no hi havia diferències. Als interins ens pagaven la nòmina del mes de juliol si la dedicàvem a la formació i tan sols quèiem a les llistes dels aturats a l'agost.

En arribar el govern de Convergència, restauradora i sobiranista, els mestres interins vam patir la inargumentada desaparició de la sisena hora, vam entomar les retallades i vam quedar atomitzats en diverses categories. Dividits i vençuts, ara hi ha interins amb plaça, interins sense plaça, suplents i substituts. Els uns cobren les vacances i els altres no, i en virtut del Decret de Plantilles de la LEC aprovada per CiU i el PSC, els mestres interins es barallen entre ells, es mosseguen o s'ignoren segons quina sigui la seva consciència i la seva ètica. Com que si tens més ètica no vol dir que tinguis millor salari (potser és del revés) el paisatge és el d'una selva. Allà on abans hi havia un col·lectiu ara hi ha tigres, hienes, voltors, antílops i suricates.

Milers de mestres catalans rebem un contracte que va del 15 de setembre al 30 de juny. Una estratègia simple i mesquina (però evidentment austera), i que seria com ara contractar els bombers quan s'encén un foc per acomiadar-los quan s'extingeix, o els cirurgians quan hi ha un malalt al quiròfan. O els jutges quan hi ha un imputat. O els diputats quan hi ha una votació al Parlament.

El col·lectiu dels mestres no ha respost a la indignitat perquè els mig afavorits no es volen arriscar a ser encara menys afavorits i pensen virgencita que me quede como estoy. Els funcionaris se senten impunes i els interins del 15 al 30 pensen que protestar podria convertir-los en suplents ocasionals, en treballadors molt precaris. Aquest és el retrat de l'escola catalana que avui educa els teus fills. És probable que tot això no sigui visible perquè la premsa no ho explicarà, i perquè la immensa majoria dels mestres continuem posant al davant de tot aquella vocacionalitat tan resultona.

Caldria pensar com és una societat que situa l'educació en aquests paràmetres, perquè l'educació és allò que passa a l'escola tant com al carrer i a casa. I com serà aquesta societat, i com serà el país d'aquí a deu o vint anys. I què passaria si nou-centes mil persones es manifestessin per la dignitat de l'escola, Diagonal avall i Gran Via amunt.