En Nabo i la literatura

a l'Enric, que m'ha permès descobrir aquest fragment de la història

Quan he conegut la fabulosa història de la monja negra Luisa María Teresa he pensat en J.L. Borges i en Pasolini.

J.L. Borges va imaginar novel·les que mai no va escriure. L'escriptor parla d'una mescla de mandra i sentiment de tasca inútil, desproporcionada. Enlloc d'emfrascar-se en la feinada àrdua de confegir una novel·la fa la ressenya del llibre imaginat en un relat breu. El senyal del geni es troba rere la concisió narrativa, l'esfereïdora precisió de les paraules i la perfecció de la sintaxi.

A Il Decamerone d'en Pasolini, el personatge del pintor Giotto (interpretat pel propi director) exclama: Perchè realizzare un'opera quando è così bello sognarla soltanto?

He pensat en les dues opcions: ressenyar una novel·la que no existeix o somiar-la i prou. Tot això m'ha passat en conèixer qui fou la monja negra Luisa María Teresa. I finalment he optat per la tercera via, la més dèbil de les possibles: escriure un apunt en un bloc.

La meva tria és divulgar els fets i, com qui llança al mar una ampolleta amb missatge, confiar que un escriptor ho recollirà en alguna banda. Per explicar la història cal començar pel començament.

El 1660, María Teresa de Austria y Borbón, infanta d'Espanya, es va casar amb Lluís XIV, el Rei Sol. Diuen que ella va sentir l'amor a primera vista, però el francès tan sols va veure una noia grassoneta de dents lletges i un pentinat horrible. Per reafirmar l'aliança estratègica amb Espanya va accedir al casament. Van tenir sis fills. Un nét va regnar a Espanya amb el nom de Felip Vè.

La vida de María Teresa a la cort francesa va ser avorrida i depriment. Incapaç de competir en gràcia i bellesa amb les altres dames, llanguia enmig d'una profunda solitud. Tan evident devia ser la pena que el duc de Beaufort, cosi del rei i almirall de la marina, li va dur un detall a la tornada d'un viatge a l'Àfrica. Era un negre Pigmeu que fou obsequiat a la primera dama com a buffon per a la seva distracció i esbarjo. L'esclau va ser batejat cristianament amb el nom de Nabo i fou molt estimat en els cercles de la reina pel seu ímpetu i el seu enginy.

El 1664, María Teresa va infantar una nena negra. Els metges van quedar desconcertats pel color de pell del nadó, i van especular sobre el règim alimentari de la mare o les dificultats del part. La relació que es pugui establir entre en Nabo i la criatura negra és matèria literària, ja que per als historiadors la confusió és massa gran.

El acabar el part, els metges li van dir a María Teresa que la criatura havia mort. Però dotze anys més tard una noia negra de nom Luisa María Teresa va ingressar al convent benedictí de Moret. A la cerimònia de lectura dels vots hi va assistir tota la Cort, i el rei li va assignar una pensió vitalícia de 300 lliures. La monja va rebre sovint la visita de la Marquesa de Maintenon, l'encarregada de tenir cura dels fills bastards del rei.

Grans escriptors podrien escriure una novel·la fascinant i àdhuc best seller. Penso d'entrada en Vargas Llosa i Isabel Allende. En Sánchez Piñol també ho faria bé. Perquè a la història d'en Nabo i la María Teresa hi ha viatges, pena, melanconia, política, gelosia, intriga, religió, hipocresia, erotisme, solitud, mort, enveja. Hi ha persones desplaçades del seu origen que es troben i que potser viuen un amor fulgurant i alhora tràgic. Hi ha una monja misteriosa i les intrigues cortesanes, les infidelitats compulsives del rei Sol. Hi ha diàleg entre la maldat dels cínics i la bondat dels ingenus. Hi ha un avorriment molt llarg i unes guspires de joia molt breus. Hi ha escenaris fascinants que van des d'una selva tropical als palaus europeus del XVII. Reis i pàries, aristòcrates i esclaus, silencis i música de Jean-Baptiste Lully. I també hi ha un assassinat misteríós.

Perquè m'oblidava de dir que en Nabo va morir en circumstàncies estranyes poc abans del naixement de la Luisa María Teresa.

M'imagino els ulls d'en Nabo quan encara no es deia Nabo i contempla la costa francesa des de la coberta del vaixell del duc de Beaufort. Com es mira el palau on el duen, la decoració daurada, la roba i els gestos i l'idioma dels qui l'han segrestat. Com sent per primer cop el tacte fred del marbre sota la planta dels peus. El seu ànim navega entre la sorpresa, la meravella i un probable estupor davant de tanta estupidesa i absurds. Pensa en els girs de la vida, en el destí, la fugacitat i els canvis. Sap que mai no podrà desfer el camí ni podrà tornar amb els seus. Decideix viure la vida que un atzar impensable li ha disposat. Si això no és la gran literatura, que baixi Dostoievski i m'ho negui.

Més informació:

http://retratosdelahistoria.blogspot.com.es/2012/03/la-hija-negra-de-maria-teresa-de.html

http://historiasdelahistoria.com/2012/10/30/nabo-el-esclavo-pigmeo-que-puso-los-cuernos-al-rey-sol