Per què no sóc independentista?

El calendari, sempre tenaç, ens apropa a la data del nou de novembre i és probable que assisitim a una escalada de declaracions, actes, manifestos i esbroncades (i de molta activitat agressiva, que desitjo limitada al twiter i al facebook). Després d'un parell d'anys de debat, jo diria que tothom ha pres partit i que ningú no canviarà de parer. Els manifestos i les tertúlies als mitjans ja no serveixen per convèncer ningú. Potser seria hora d'aprofitar l'estiu i declarar-lo periode de reflexió.

Per tot això, i per què em sento esgotat, penso que el millor que puc fer (amb mi mateix) és exposar les raons i els motius que tinc, amb l'esperança que m'ajudin a endreçar allò que penso.

Les motivacions racionals

1. El model sòcio-econòmic de l'estat-nació (sobretot en els estats petits) és una fórmula poc viable en el món globalitzat, des de la perspectiva social. La globalització dels mercats ha dut algun avantatge a les nostres vides, però per a la classe treballadora i mitjana té un cost enorme i continua sent una amenaça seriosa i molt perillosa. La classe treballadora es pot defensar amb diverses estratègies, però una de les més efectives és fer-ho a través de polítiques supra-nacionals i en el marc de federacions amb més capacitat protectora. Dit d'una altra manera, el risc de quedar fora de la UE és difícil d'assumir. O com deia una antiga boutade, només els rics es poden permetre ser nacionalistes.
2. Així com els estats moderns i democràtics s'han fonamentat en la divisió dels poders, les organitzacions federals o confederals ofereixen més garanties de transparència en la gestió pública, en tant que hi ha una supervisió dels uns sobre els altres. Els petits estats tendeixen a l'opacitat: Andorra, Mònaco, Liechtenstein...
3. L'independentisme postposa o deixa en suspens els conflictes més aguts que vivim: respecte de les retallades en sanitat, educació i serveis socials no fa cap pronunciament. No opina sobre la política privatitzadora del govern català ni participa en cap protesta. Aquesta actitud quasi autista deu respondre a l'estratègia ambígua d'ERC, el partit que pretén liderar la futura Catalunya independent arrepenjant-se en CiU temporalment i que controla l'ANC i Òmnium Cultural. Però alhora planteja dubtes molt seriosos sobre la posició que prendria en un escenari futur. En aquest sentit, tot fa témer que l'única estratègia d'ERC és suplantar CiU en el seu paper de partit de centre-dreta. [L'elecció d'Alfred Bosch com a alcaldable per Barcelona abona aquesta tesi, ja que Oriol Amorós representava l'ala esquerra del partit i Bosch la dretana: només cal llegir els seus projectes per la ciutat].
4. Catalunya (exactament igual que el conjunt de l'estat espanyol) té un substrat caciquil que aflora molt sovint, i sociològicament som una societat amb molt poca cultura democràtica. El dèficit no és visible tan sols en les xifres de l'abstenció si no en les dinàmiques polítiques quotidianes i en la història recent els darrers trenta anys. El federalisme, així com el republicanisme, són per sí mateixes formes d'organitzar-se que parteixen d'un ciutadà actiu i participatiu, i que exerceixen una pedagogia que ha estat absent en la política des del final de la segona República.
5. El partit que lidera o vol liderar el procés de la independència és un partit d'ideologia neoliberal i de la dreta desacomplexada, que ha abandonat la pàtina demòcrata-cristiana que li va permetre accedir al poder fa trenta anys. Les al·lusions reiterades d'Artur Mas i els dirigents de CiU a la democràcia (el dret a decidir, la importància de les urnes) i a la sobirania del poble no són creïbles. En primer lloc, perquè costa creure'ls: ens podem refiar d'aquest discurs quan Convergència és una organització piramidal i autoritària, que escull els candidats a dit? Em creuria el meu veí si em diu que he de separar els residus de casa i repartir-los pels diferents contenidors quan ell ho aboca tot junt al primer contenidor que troba? I d'altra banda: a quina sobirania del poble al·ludeix quan el govern es ven i privatitza serveis, entitats i edificis públics, o quan negocia rebaixes fiscals amb organitzacions que munten casinos pel planeta?
6. Mentre el partit d'Artur Mas lideri (o simuli que lidera, amb l'estranya aquiescència d'ERC) el procés obert, és evident que ens presentarà una narrativa de l'impossible, perquè és l'escenari que convé al Partido Popular i a Convergència i Unió: un paisatge de destrobades i dilacions que els permet pactar i executar les polítiques privatitzadores i neoliberals compartides pels dos partits i que formen el seu programa ocult. La tensió nacionalista irresolta és el seu territori ideal, però aquest escenari no pot ser validat per la resta de les organitzacions que li donen suport (ICV i la CUP). Ni Catalunya és Convergència, ni l'estat espanyol és el Partido Popular: perquè no es busquen altres interlocutors i altres vies per al diàleg?
7. Les dificultats objectives del mal encaix de Catalunya a Espanya caldria afrontar-les des d'una perspectiva constructiva i constructivista, que generés un debat ampli i tranquil, i un diàleg cooperatiu que pot resoldre vells conflictes. Un diàleg on les dues parts admetin els seus errors des de l'autocrítica. Catalunya no s'ha desfet mai de la imatge de país ric i antipàtic que ara es tradueix en la indiferència dels països d'Europa, i que explica el fracàs aclaparador dels intents de trobar aliats del procés en el context de la UE. Possiblement les Illes Canàries, les Balears i d'altres punts de la perifèria comparteixen qüestions amb Catalunya que es podrien millorar en els termes del constructivisme. L'opció com que no m'agrada me'n vaig obre la porta la futures segregacions conduïdes per l'irracionalisme nacionalista. De fet, a la Vall d'Aran ja s'ha obert el debat respecte de la segregació d'una Catalunya independent.
8. L'independentisme genera una mena d'il·lusió (en anglès delusion) que pot dur a la depressió col·lectiva: la idea repetida com un mantra que la independència és capaç de resoldre les qüestions socio-econòmiques de forma senzilla i per un encadenament lògic d'esdeveniments és un dels principals defectes formals que presenta: l'inexistència d'un full de ruta públic i compartit per l'endemà de la independència és un dèficit molt greu. Estic segur que jo, igual com moltes altres persones, trobem en aquest buit un motiu d'inquietud suficient que ens inclina a votar NO. Al segle XXI es fa molt difícil donar xecs en blanc als polítics que ja coneixem.

Les motivacions emocionals 

1. El pensament nacionalista i les seves expressions em resulten temibles. El moviment de banderes, desfilades i proclames patriòtiques em resulta inquietant, i em remet a imatges espantoses. El discurs identitari em fa mala espina perquè temo que s'adreci a unes emocions i uns sentiments que se situen en el nostre cervell reptilià, el primitiu. Tal com jo ho veig, la humanitat ha avançat cada cop que ha cooperat i ha buscat aliances, col·laboracions i associacions. Dit de forma simple: hem anat endavant quan hem suprimit fronteres, hem retrocedit quan les hem reivindicat.
2. El discurs nacionalista-independentista català ha excitat el seu bessó espanyol, i això ens situa en un escenari on la raó es fuga i se substiueix per un llenguatge medieval: finalment, ens ha dut a tots a la caverna. Un escenari temible, de remiscències gòtiques: per les xarxes socials corren expressions i amenaces pròpies d'un pensament monstruós que crèiem superat. Tv3 abdica del seu caràcter públic (se sosté amb els impostos dels independenstistes i dels no-independentistes) i opta per l'estil propagandístic que va conduir la televisió autonòmica valenciana al desastre. Tv3 no entén que s'ha ficat a la ruta calamitosa del Canal 9: com es pot estar tan cec? 
3. Vinc d'una família que va participar activament a la segona República i que ho va pagar molt car. En aquest sentit, duc incorporat l'ideari internacionalista de les esquerres i em segueixen emocionant totes les iniciatives internacionalistes, ja sigui en els llibres com en les pel·lícules. Braveheart em sembla una pel·li de terror i Novecento un referent (entre d'altres motius, perquè conté l'autocrítica i l'humor que són absents en tots els patriotismes).

Ara que portem dos anys immersos en el debat (monotemàtic i abusiu) de l'independentisme, també me n'adono que la irrupció d'aquesta qüestió ha dut conseqüències positives i d'altres de negatives:

Les aportacions interessants de l'independentisme

1. Qualsevol debat que plantegi reptes i que qüestioni l'status quo és bo per principi, especialment en una societat de tarannà tan conservador i immobilista com és la nostra. El debat ens recorda que som els subjectes de la democràcia i ens qüestiona el concepte de ciutadania: el ciutadà no és ni un súbdit ni un actor secundari que va a les urnes quan l'hi criden. Els ciutadans, tal com s'ha vist a Madrid en el cas de la defensa de la sanitat pública o a Catalunya amb a PAH i la dimissió de Manel Prat, podem alterar els plans dels governs i podem forçar-los a canviar.
2. Hem viscut molt de temps atrapats en una col·lecció de paranys ideològics que ara es replantegen i es redefineixen. Se solia acceptar que independentisme i esquerra eren conceptes antagònics, i alhora que l'acatament al catalanisme regionalista de CiU era el millor blindatge de la llengua i la cultura catalanes. Tot i que sempre hi ha hagut un independentisme d'esquerres (tothom recorda el FNC, el PSAN, l'MDT i d'altres), ha estat tradicionalment molt minoritari -i encara ho és però potser menys-, però ha revitaltzat el discurs de l'esquerra alliberadora, que uneix l'alliberament dels pobles amb el de la classe treballadora, tal com defensava Lenin.
3. El qüestionament del model d'estat ha conduït al qüestionament del model sòcio-econòmic, i ha afavorit (en un escenari de sinergies) l'aparició d'organitzacions que (per fi!) responen al neoliberalisme i als seus dogmes: plataformes com Guanyem Barcelona, la resposta popular als excessos de l'alcalde Trias amb el cas de Can Vies o fins i tot el partit Podemos s'inscriuen en un paradigma de noves respostes ciutadanes amb un potencial enorme.
4. L'independentisme podria fracassar en la seva intenció explícita (assolir la independència administrativa respecte de l'estat espanyol) però podria forçar el conjunt de l'estat a una renovació global: constitucional, democràtica, de valors. Aquest és el valor més important que li trobo.

Les aportacions negatives de l'independentisme

1. El discurs identitari que, agradi o no, és visible en molts sectors de l'independentisme -afortunadament no en tots- és un discurs que no afavoreix la cohesió social de Catalunya, ni permet un debat o una negociació racionals amb l'estat espanyol. A Catalunya hi ha diverses qüestions pendents i alguns mites difícils d'empassar: la Catalunya terra d'acollida és el primer. Se sol passar de puntetes per aquest conflicte latent, i tan sols en els pocs anys del govern tripartit es van fer polítiques dirigides a millorar la cohesió. El sol fet que en el bàndol independentista hi hagi una formació com Súmate expressa que ens trobem davant d'una situació no resolta i demostra precisament el contrari del què voldria demostrar. És molt simptomàtic que, en la literatura produïda a Catalunya, la qüestió només hagi estat tractada pels escriptors d'expressió castellana (Juan Marsé i Javier Cercas com a exemples) i mai pels d'expressió catalana, que ha obviat realitats tan flagrants com el bilingüisme. Com també és simptomàtic que la crítica i l'assaig no ho hagin abordat.
2. L'amenaça de la fractura social ha estat abundosament esgrimida pels sectors no-independentistes i menyspreada pels independentistes. Totes dues posicions són força irresponsables. Possiblement ningú no ha avaluat la qüestió. En aquest sentit, m'alarma la temptació on cau sovint l'independentisme i que li fa elaborar llistes i censos de catalans adeptes o decàlegs de bones praxis.
3. L'independentisme ha desvetllat un sector en declivi que ara es revifa: el nacionalisme ultradretà. Tot i que és més minoritari que l'independentisme d'esquerra transformadora, cal recordar que té una tradició llarga que va cristal·litzar al voltant de l'Estat Català de Miquel Badia i Josep Dencàs, dos homes que confraternitzaren amb el nazisme alemany i el feixisme italià.

He escrit aquest text amb la intenció de tenir unes línies escrites que em serveixin com a eina de reflexió, i que puguin ser emprades quan -impulsivament- em fico en un debat (que sol ser virtual, perquè a la vida real defujo la qüestió). Alhora, m'agradaria haver escrit un text discutible que permeti altres reflexions i que pugui generar debats sobre les idees. Sóc conscient que el text pot contenir contradiccions i errors, però em sembla bé exposar-me així. Si algú pretengués tenir una raó absoluta i un raonament sense fissures ni tan sols no el tindria en compte.

El títol remet a un text de Bertrand Russell que va ser molt important en la meva formació personal: òbviament, el Per què no sóc cristià?. No sóc Russell ni ho pretenc, és clar, però analitzar els pros i els contres, adoptar una actitud racional que no oblidi les emocions i ser autocrític em semblen les millors opcions.