Geometria dels recintes (a Torribera)

Escolto la història del recinte entre la remor dels grans arbres i les ombres. És als afores, una paraula precisa i borrosa alhora, com treta d'un poema melancònic. El van construir quan els científics no ho eren del tot, quan encara feien filosofia i -potser d'amagat- pòcimes alquímiques, rituals màgics i lectures de llibres estranys.

El traçat dels carrers i dels pabellons conté secrets perduts: dibuixen formes fractals o reprodueixen l'esquema d'un animal o les ales d'un àngel caigut. L'àngel dels bojos. L'ordre dels arbres, la forma dels jardins, l'enigmàtic rellotge del campanar, suspès en l'aire. El temps fora del temps.

Recorda qui ets i qui vas ser, d'on vens: tot explica on vas. Camina sempre pels afores i digues perifèria, marges, límits. Estigues atent a les flors que floreixen fora de temporada, als ocells que nien en llocs imprevistos, a la campanada que sona a deshora. Escolta el tro sense llamp, la paraula que els llavis no han dit, el cop de vent sobtat que no ve d'enlloc. Mira l'objecte que no havia de ser allà, l'herba verda enmig de la canícula, el núvol solitari que et dóna una ombreta a migdia. Camina per la vora, guaita pels forats, riu-te del qui vetlla el Gran Mort, asseu-te al banc acabat de pintar, no recullis la moneda, digues-li a la mosca que el teu mapa genètic i el seu són gairebé idèntics.

Llença la clau i busca el pany.