L'independentisme vist per un educador

Abans de res he d'explicar que em va caldre passar uns quants anys per comprendre que, per a un educador, fer la feina amb compromís i responsabilitat és una forma d'acció política. Treballar en una escola no és tan sols una feina més, una feina com una altra: per copsar-ne tots els significats cal tenir present que és, abans de res, un compromís ètic amb les persones i amb la societat del present i del futur.

És justament aquest compromís ètic el que ens permet (a una majoria dels professionals) seguir creient, lluitant i treballant cada dia per millorar fins i tot (o justament per això) en un context de retallades pressupostàries i d'agressions brutals contra l'educació pública perpetrades pel ministre i la consellera que ens haurien de defensar.

L'educador no es pot reduir al qui treballa de nou a cinc fent classes de matemàtiques i de llengua, malgrat que això és el que espera de nosaltres el poder (i per això avalua constantment, obsessivament, els resultats acadèmics dels alumnes). Tan sols donant un cop d'ull al Decret de Competències bàsiques del 2007, hom s'adonaria que parlem d'una educació integral de la persona, i que la finalitat principal de l'educació no és aprendre a sumar i restar, ni a col·locar correctament els accents i les dièresis:

La finalitat de l'educació és aconseguir que els nois i les noies adquireixin les eines necessàries per entendre el món en què estan creixent i que els guiïn en el seu actuar; posar les bases perquè esdevinguin persones capaces d'intervenir activament i crítica en la societat plural, diversa, i en continu canvi, que els ha tocat viure. A més de desenvolupar els coneixements, capacitats, habilitats i actituds (el saber, saber fer, saber ser i saber estar) necessaris, els nois i les noies han d'aprendre a mobilitzar tots aquests recursos personals (saber actuar) per assolir la realització personal i esdevenir així persones responsables, autònomes i integrades socialment, per exercir la ciutadania

activa, incorporar-se a la vida adulta de manera satisfactòria i ser capaços d'adaptar-se a noves situacions i de desenvolupar un aprenentatge permanent al llarg de la vida. (Decret 142/2007, primer paràgraf de les Competències bàsiques)

No dic res de nou si apunto que, en conseqüència, les mestres i els mestres hem de ser persones que amb l'exemple de la nostra vida -com vivim i com actuem-, cal que transmetem aquests valors i que en siguem un referent. L'amor per la lectura el transmet qui estima la lectura, qui la practica. El valor de la cultura el transmet qui estima la música, la pintura, l'escultura, la filosofia. (De la mateixa manera que, qui estima el futbol o Tele 5, transmet l'amor pel futbol o per Tele 5 entre la classe de resta portant-ne i la de l'accentuació de les paraules esdrúixoles). Perquè si no fos així cometriem un error o cauríem en una estranya paradoxa. Aquesta feina té més a veure amb l'ètica democràtica i l'acció ciutadana que no pas amb els algoritmes i l'ortografia.

La forma com ens situem en el món (en la societat) és allò més important que transmetem, malgrat que aquest aspecte no s'avalua des de cap paràmetre oficial, malgrat que tingui una incidència molt petita en la realitat dels nostres alumnes: la familia, el carrer i la televisió sempre tindran molt més pes. Però malgrat tot cal creure en la importància de les coses petites, en el dia a dia i en la potencialitat de la pluja fina.

Un mestre pot dedicar-se a la militància en una organització ciutadana o política a partir de les cinc de la tarda, però mai no farà una acció política tan radical com la que fa de nou a cinc i de dilluns a divendres. Preciso que entenc per fer política ser conscient que allò que compro i on ho compro, allò que menjo, la roba que duc i el mitjà de transport que uso (com a exemples) són accions estrictament polítiques perquè fan referència a l'espai públic i al lloc que decidim ocupar en ell. Com els programes de TV que miro, els llibres que llegeixo, els models d'oci que trio, etc. És més política el tipus de vida que duc que no pas el partit que voto cada quatre anys. Hi ha més política en les meves opcions ètiques quotidianes que en cent sessions del Parlament, que en mil discursos dels candidats i que en deu mil eslògans electorals.

És per tots aquests motius que em demano com em situo en el debat independentista català. M'ho demano, per exemple, quan llegeixo aquest altre fragment del decret de competències:

Si volem una major cohesió social, i una actitud responsable i participativa de les noies i els nois envers la comunitat escolar i l'àmbit local cal, entre d'altres, la conscienciació per la pertinença social i comunitària, el coneixement dels valors en què es fonamenta la societat democràtica i el dels drets humans, el respecte per la diversitat, el desenvolupament d'habilitats socials, el funcionament participatiu de la institució escolar, el treball en equip, l'ús del diàleg en la resolució de conflictes, el plantejament crític dels hàbits de consum dels estils de vida i el desenvolupament de projectes en comú[...] (Competències específiques centrades en conviure i habitar el món).

Podríem explicar l'independentisme o fer-lo encaixar en aquests paràmetres? Jo diria que (per resumir) la idea de la independència surt de la suma de diversos principis:

• l'identitari: hi ha una realitat anomenada els catalans i una realitat oposada, anomenada els espanyols, que estan en conflicte permanent.
• l'econòmic: els problemes dels catalans són de caire econòmic, i es resoldran quan els catalans siguin propietaris absoluts dels seus diners, tant dels ingressos com de les despeses.
• l'històric: la realitat anomenada Espanya (o els espanyols) du segles expoliant, colonitzant i sotmetent Catalunya (o els catalans).

A priori, diria que aquests principis (molt sintetitzats) sorgeixen d'una visió reductora i simplificadora de la realitat, una visió que és incompatible amb la certesa científica que el món i els fenòmens -especialment els socials- només s'expliquen i es comprenen a partir de la complexitat. (Com és que la lluita de classes no apareix per enlloc? Com és que Catalunya i Espanya apareixen com realitats immanents? Com és que mai no es parla de la guerra civil i del franquisme (dels molts catalans que hi van participar o prosperar i que ara són a les files independentistes)?

En aquestes formulacions hi trobem una base de pensament acrític que usa termes anacrònics a partir dels quals construeix un discurs confús: Catalunya, Espanya, nació, estat, etc. Un discurs que no és exportable ni unívoc: els ciutadans dels Estats Units diuen que viuen en un State (Rhode Island, per exemple) que pertany a una Nation (els Estats Units d'Amèrica).

Respondre què som els catalans? hauria de ser previ a formular les frases que tan alegrement es pronuncien: el poble de Catalunya vol, els catalans volen decidir, etc. Respondre què som els catalans només es deu poder fer després de contemplar la sociologia, la història, la socio-lingüística, la psicologia social i l'epistemologia (potser entre d'altres qüestions). I és probable que si hom admet la complexitat ja no gosi dir mai més els catalans som o els espanyols són.

Si l'independentisme proposa una solució local a unes qüestions globals, es fa difícil encaixar aquest discurs en els principis de la solidaritat, la cooperació i la col·laboració, el diàleg, etc. Que són els valors que els educadors intentem fer prevaldre cada dia a les aules i als patis de les escoles. Sembla força obvi que ens enfrontem a una crisi que no és sols de caixa, si no sobretot d'ètica democràtica i per tant de valors cívics, de definició de la cosa pública, de model macroeconòmic i redistributiu, de justícia social, etc.

És molt difícil creure que la proposta de la independència és una proposta constructiva i que té en compte la cohesió social, la pertinença comunitària, el respecte per la diversitat, el funcionament participatiu i el plantejament crític dels projectes en comú. (Al país veï d'Itàlia, la proposta independentista de la Padània ha mort allà on havia nascut: en el discurs protofeixista de les forces de la ultra-dreta reaccionària). En aquest sentit, semblaria més coherent treballar i lluitar per les propostes de solució comunes i com més globals millor, i aprofitar com més sinergies millor: tant en l'àmbit espanyol (o diguem-ne ibèric per a evitar les susceptiblilitats previsibles) com en l'europeu s'estan construint alternatives i projectes en els quals una ciutadania compromesa i activa hi guanyaria més sent-hi que no pas retirant-se'n.

Sembla molt més coherent amb els principis i les finalitats de l'educació construir una narrativa del possible (sense ella els mestres no podríem treballar en la nostra feina) que no pas sumar-se a la narrativa de l'impossible que fonamenta el discurs de l'independentisme: Espanya ens roba, nosaltres sols, el diàleg és impossible, és inútil negociar, etc.

Podria continuar, però possiblement aquest text ja és massa llarg. Per tancar-lo vull relatar un espot televisiu del diari La Vanguardia que es va estar emetent fis fa molt poc: hi ha tres persones assegudes en una marquesina del carrer, esperant l'autobús. Ha plogut i el carrer és ple de tolls. Una d'elles (l'únic amb traje blau marí i corbata) està llegint La Vanguardia, i de sobte s'alça i es retira. Pocs segons més tard passa un cotxe que trepitja un toll i esquitxa els dos desprevinguts de cap a peus. La veu en off ens diu la conclusió moral: el qui està ben informat té avantatges. No puc evitar sentir una gran decepció envers l'acció de la persona informada, perquè enlloc d'advertir els altres i resguardar-se tots tres, opta per salvar-se tot sol. Aquesta és la impressió que (entre d'altres) em desvetlla l'independentisme. I alhora penso que, com a educador, procuraria fer-li entendre a l'egoïsta que tenia més opcions, possiblement millors per a tots.

(L'anunci es pot veure en aquest enllaç)

Amb tot això i com d'altres vegades m'agradaria contribuir a la reflexió i el debat, perquè en aquest món complex no ens queda altre remei que aportar punts de vista des del pensament crític i divergent (si pot ser), que són les estratègies que ens salven del pensament per frases fetes, eslògans i màximes al qual ens volen sotmetre els poders establerts.