Futbol

La Marca Barcelona: una aposta decidida pel turisme cultural i de qualitat.

Fa uns anys, Luis Goytisolo explicava decebut com havia pensat, durant anys, que amb la mort de Franco l'afició pel futbol esdevindria residual.

L'error de pronòstic de Goytisolo deu tenir moltes causes. Jo goso anomenar-ne dues: el poc interès que li desperta aquest esport i un vell raonament fals. El raonament que relaciona dictadures i promoció de l'esport (l'Alemanya nazi, l'URSS i en versió pobra l'Espanya franquista van estimular fins al paroxisme la pràctica esportiva i l'esport-espectacle), i algú deuria concloure que els règims democràtics no procedirien així. Algú va pensar que la democràcia augmenta l'educació i fa adultes les persones, i que aquestes ja no es deixen arrossegar pel futbol.

La realitat ens ha explicat que anàvem errats, perquè l'esport-espectacle s'ha multiplicat per mil. Tan és així que molt sovint, els qui en reneguem hem quedat reduïts a una minoria ridícula a la qual se l'acusa d'estar carregada dels vells prejudicis de l'esquerra antediluviana. He sentit pseudo-intel·lectuals glossant la narrativa d'un partit de futbol i d'altres bestieses per l'estil.

A Catalunya el paisatge ha empitjorat molt en els darrers anys, en gran part gràcies a un tal Josep Guardiola, que ha estat com una autèntica maledicció. Guardiola ha sabut aprofitar el pèssim nivell intel·lectual del món del futbol (poblat per una estranya mescla d'analfabets funcionals i gàngsters), i ha fet bona la dita: al país dels cecs, el borni és el rei. Valent-se d'una aura que li ha construït la premsa afí, l'individu ha aconseguit que, fins i tot persones amb altres interessos sucumbissin a l'esport de la pilota i els petrodòlars. Així, el senyor Guardiola -agent comercial de la inquietant dicatdura de Qatar- ha manifestat (per exemple) que Qatar és un país on s'hi viu molt bé. I la gent ho ha repetit tal com repeteix un dels seus pensaments d'estètica new age: que si ens llevem molt i molt d'hora, guanyarem.

Em vaig començar a preocupar seriosament quan una companya de feina que mai no havia vist un partit de futbol em va dir que ara me'ls miro, perquè ja és l'únic lloc on em donen alegries. Però potser és comprensible: si hom mira la Tv de forma habitual resulta gairebé lògic que acabi interessant-se per la pilota i els negocis mafiosos. Només cal comptar el temps i els programes que es dediquen a l'esport. La senyora Mònica Terribas (que va eliminar les informacions esportives al programa La nit al dia quan n'era directora i ens va fer creure que era seriosa i bona professional) ha ampliat el temps que es dedica al futbol, a la Fórmula 1, a les curses de motos i a d'altres plagues bíbliques.

La promoció del futbol ha adquirit (i encara ens reserva grans meravelles) unes proporcions grotesques i monstruoses, que farien empal·lidir Herman Goering i Leni Riefensthal. Perquè ja no es tracta tan sols de l'auge que han assolit, si no d'un cert discurs de l'èpica futbolística que ha anat penetrant en d'altres discursos. Els dirigents que hem de suportar, Artur Mas i Mariano Rajoy, són dos individus amb un discurs miserable i una talla inte·lectual escassíssima: i són precisament els dirigents que més sovint recorren al símil futbolístic. Rajoy només se sent còmode i àgil de paraula quan comenta el futbol, i el pobre Mas equipara Catalunya amb el Barça o fins i tot insinua que el país hauria de ser com el vestidor del club: unit, matiner, il·lusionat, etc.

Per què les retransmissions esportives ens mostren els polítics a la Llotja dels camps de futbol? Algun d'ells ha suggerit que el futbol no li agrada gaire però que hi ha d'anar, per algun imperatiu que (més enllà de l'electoralista i populista) no em sé imaginar. Tampoc no recordo el més mínim comentari sobre els salaris dels jugadors, unes quantitats obscenes. Segurament respondrien que són negocis privats, i que sobre això no hi tenen res a dir.

I em pregunto també: per què les organitzacions subversives i els grups terroristes no han atemptat mai contra un camp de futbol? Com és que ni ETA ni Al-Qaeda no han dinamitat el Camp Nou o el Santiago Bernabeu? És probable que en conegui la resposta i que em resisteixi a respondre: no atempten contra els camps de futbol perquè llavors... què mirarien a la Tv?