Retrat de Catalunya en penombra

El procés independentista (del qual no n'he escrit res durant mesos) em genera, fins i tot, algunes idees optimistes. Celebro especialment que la iniciativa hagi desbordat la dinàmica burocràtica i narcòtica dels partits polítics i la nomenklatura funcionarial, i que hagi retornat una bona part de la consciència política als carrers. Quan dic carrers vull dir persones, ciutadans i ciutadanes. Fins i tot persones que escriuen en blogs i que ara assoleixen influència. Tot i ser conscient que influenza vol dir, també, malaltia infecciosa. 

Respecte de tot això canvio de parer tan sovint que fins i tot crec que estic viu.

Des de la penosa Transició, jo diria que mai no havia tornat a sentir que els ciutadans sabem que som l'únic subjecte vàlid de la democràcia, i que som molt superiors a la mediocritat mitològica dels diputats, regidors i assessors. Institucions, conselleries, departaments, administratius: una colla d'inútils caríssims que, per més inflats que tinguin els salaris, estan al servei del carrer però no ho saben fer. I després hi ha periodistes i tertulians. Ningú no s'escolta els escurçons mediàtics: ni Maruenda ni Rahola. Ningú no dóna crèdit a un diputat, sigui d'on sigui. N'estem tips, i tothom sap que se'ls acabarà aviat el xollo.

Quan el pobre president parla de la voluntat del poble (Willen des wolkes) ningú no se l'escolta. Voluntat del poble? Au, vinga, Arturito, que això ja ho va gastar l'Adolfito.

Només desitjo: que aquest cop no ens entabanin com llavors de la transició. Que no hi hagi més Roca i Junyents ni més Pujols, tu ja m'entens.

Mai com ara no es parlava tant de política pel carrer. Ara es percep que cada gest que fem té un significat estrictament polític. La botiga on compro, els productes que hi compro i els que no hi compro, la llengua que parlo o que escric, la feina que faig, el banc on guardo els estalvis, allò a què destino els meus estalvis. Si compro una casa o no. Treballo per millorar la vida del poble o per millorar la vida dels rics. Treballo pels poderosos o pels obrers. O només sóc capaç de treballar per millorar la meva vida i la dels meus vàstags, per més cabrons i dèspotes que siguin.

El bar on faig el cafè, la marca de tabac que compro. Vaig a treballar en cotxe o en transport públic. El llibre que llegeixo, on compro la roba que compro, quin diari llegeixo i quin no llegeixo ni que em matin. Tinc principis ideològics? Què em diu la paraula ètica a mi?

El procés independentista em genera infinits dubtes i em mostra paradoxes terribles. I això no només és bo: és boníssim. El dubte és el millor indici de salut mental. Per què l'independentisme és tan poc autocrític? Per què fomenta un relat blanc (sense conflicte social, sense pobres i sense rics, sense guerra de classes) de la història? Per què obvia que els catalans vam perdre les úniques llibertats democràtiques de què mai hem gaudit com al 1939 i ho trasllada a 1714, quan aquells pobres catalans eren súbdits d'uns senyors feudals? Per què la casta funcionarial manté un silenci tan gran, entre covard i sepulcral: només pateix per si cobrarà a final del primer mes de la independència? O sap --amb fonament de buròcrata-- que potser no cobrarà fins passats tres, quatre, cinc mesos?

I altres dubtes:
Per què al barri de Can Puignener de Sabadell ningú no ha sentit parlar mai de la independència de Catalunya? És que allà no tenen orelles? O és que ningú no s'hi ha atansat mai per explicar-los que els desgraciats també són/som ciutadans? La Carme Forcadell... s'ha atansat mai a Can Puiggener?

Des de fa un temps (poc temps) visc més feliç. Fins i tot sento que el meu vot no és tan sols un vot inútil. De vegades sento que, en una Catalunya independent --i sense exèrcit, que Déu m'escolti!-- aconseguiríem algunes revolucions que s'esperen des de fa dos-cents anys, al país on els senyoritos no han trobat mai la guillotina que reclama el seu coll convergent i privilegiat. No crec que la burgesia del Passeig de Gràcia sigui capaç de controlar-nos, ni de posar ordre en un país d'anarquistes potencials.

Què dirien els patriotes catalans (o l'ANC) si les comarques de Lleida volen independitzar-se de Catalunya i reclamen un referèndum per a legitimar-ho? Diran que la unitat de Catalunya és indissoluble?

De vegades sento que cada petit gest que faig té un significat polític i molt més gran que jo, que sóc tan poca cosa. Escriure aquestes quatre ratlles. Baixar a comprar al basar dels paquistanesos i no a Casa Ametller, que fa trampes. No comprar Conserves Dani.